Afegeix betevé com a font preferidaUn sostre per a joves estudiants i companyia per a la gent gran. És el que ofereix el programa Viure i Conviure, impulsat per la Fundació Roure des de fa més de 25 anys. Aquest dimecres ha celebrat l’acte de clausura d’un curs en què han participat més d’un centenar de parelles de convivència, 89 a la ciutat de Barcelona. Tot plegat amb els ulls posats en la següent edició, perquè aquestes problemàtiques no s’acaben: “Hi ha un guany mutu”, subratlla la Llum Delàs, presidenta de la Fundació.
El projecte acompanya persones grans que viuen soles, i alhora ajuda estudiants que han de viure a la ciutat i a qui és difícil trobar un allotjament que es puguin permetre. Una experiència que apropa generacions, però també cultures, perquè els joves normalment són forans: “L’estudiant rep la saviesa de la gent gran i la gent gran es posa al dia”.
En els últims anys, la iniciativa ha crescut molt i “s’està valorant com podria arribar a més gent” i a més territoris. De moment, tres psicòlogues fan seguiment dels casos, que no perden contacte en deixar de viure junts: “El vincle no es desfà” més enllà de la convivència, assegura Delàs.
Compartir l’art i la cultura
La Valentina i el Carles han viscut junts aquest últim curs. Ell va quedar vidu i, per sort, diu, va topar amb la iniciativa: “La meva vida va fer un gir de 180 graus, jo patia una soledat que m’ofegava”. Assegura que, tot i les normes de convivència, comparteix molts moments del dia amb la Valentina, almenys quan ella no estudia. Aprofiten els caps de setmana per visitar museus i exposicions, perquè als dos els agrada l’art.
“Un aprèn molt de la joventut”, i de la Valentina sobretot, de qui també ha après detalls de la seva cultura. Per ella, va ser molt difícil arribar a Barcelona i haver de buscar allotjament, així que el projecte va ser la manera perquè pogués centrar-se, únicament, en els estudis. Amb tot, encara li queda temps per aprendre català, gràcies al Carles: “Aprenc català, aprenc com vivia a la postguerra….”.
Diferents generacions, diferents formes de veure la vida
“Trobar pis sempre em va preocupar”, diu l’Andrés, estudiant que també ha participat del projecte. Fa dos anys que viu a casa la Milagros —la Mila— i, tot i les seves agendes, sempre troben forats per passar temps junts, com algun àpat o un passeig. Ella és cega i es fa complicat viure sola, però tenir l’Andrés a prop no només ajuda en aquest aspecte. “He après de la seva resiliència, ella és molt autònoma”.
La Mila és “conscient dels anys de diferència i de les diferents formes de veure la vida“, però justament per aquest motiu troba interessant la convivència amb l’Andrés, d’on ha après, sobretot, a respectar.
