L’Ajuntament de Barcelona, encapçalat per Pasqual Maragall, va convidar, l’any 1983, Arata Isozaki a participar en el concurs d’idees per a l’Anella Olímpica. Amb el disseny del Palau Sant Jordi va començar l’etapa més fèrtil d’Isozaki, que es va convertir en el primer arquitecte japonès a treballar a escala internacional.
Pensat per als Jocs Olímpics del 92, és actualment seu d’esdeveniments de tot tipus. Una obra mestra d’enginyeria, la seva cúpula es va aixecar des del terra amb una innovadora tècnica hidràulica.
Per dissenyar el Sant Jordi, l’arquitecte va adoptar el sistema Pantadome, que s’utilitza principalment per aconseguir formes semiesfèriques o voltes de canó. La gran coberta del Sant Jordi es va muntar en poques hores, però en el procés hi va haver un gran nombre “d’assajos i errades” per aconseguir la silueta final.
Un edifici de formes ondulades que es mimetitza amb l’entorn
Isozaki va imaginar el Palau Sant Jordi amb una forma amable. Segons va explicar l’arquitecte l’any 1995 en una entrevista a betevé, “he intentat aconseguir aquest tipus de forma ondulada per assimilar-lo al turó de Montjuïc”, un perfil que donava continuïtat a l’entorn i alhora es mimetitzava amb la muntanya.
Una altra de les característiques que l’arquitecte destacava de la seva creació és que es tracta d’un espai molt gran però que per fora no mostra aquesta pesadesa, aquesta grandor, i va explicar com ho havia aconseguit: “He soterrat la major part de l’edifici, de manera que des de fora no sembla gaire gran però si hi entres, és molt gran”.
La cúpula del Sant Jordi produeix també un contrast fort amb altres edificis emblemàtics de la ciutat, com els pinacles de la Sagrada Família i el veí Museu d’Art de Catalunya.
