Un acte senzill com asseure’s en una terrassa d’un bar a prendre alguna cosa pot arribar a suposar un malson. Així ho denuncien dues membres de l’Assemblea de Dones i Identitats Dissidents Grasses de Catalunya, Anaïs i Ray, que asseguren: “Les persones grasses tenim una problemàtica evident a l’hora d’ocupar l’espai públic”.
Terrasses prohibides
Totes dues asseguren que el 90 % de les terrasses de Barcelona tenen seients amb reposabraços i “no hi cabem” i quan de vegades s’hi han resignat, “acabem amb marques a les cames o hematomes”. Diuen que l’alternativa és anar a l’interior de l’establiment i demanar si tenen un altre tipus de cadira sense reposabraços, però “ja ens hem hagut d’exposar” i “no sempre ens hi veiem en cor per por del rebuig”, diu l’Annaïs.
Afirmen que a la meitat dels establiments no els ho posen fàcil i “en l’altra els cambrers t’ajuden“. Diu l’Anaïs, i també afirma orgullosa, que “sovint les meves amistats prenen la iniciativa i canvien la cadira”. Ho considera un èxit i se sent cuidada. Ray apunta que el canvi de cadira “no facilita que estiguem còmodes”, sinó “simplement que puguem seure”. I conclou: “Moltes vegades deixem d’anar-hi i ens aïllem per no haver de fer front a aquestes situacions”.
“T’has d’denfrontar constantment a una societat que et diu que no ets vàlida”
Transport públic vetat
Totes dues han optat per anar amb transport privat a tot arreu. El motiu és que “els transports públics no estan habilitats ni són adients ni inclusius per a les nostres corporalitats”. I això passa, diuen, a tot els transports: metro, ferrocarril, tren i autobús.
Les noves flotes dels autobusos públics inclouen seients més grans, però estan reservats per a persones amb discapacitat, embarassades o gent gran. “No inclouen les corporalitats dissidents”, reblen, i “som nosaltres qui hem de reivindicar aquest espai a títol individual“.
A tot plegat cal afegir-hi “la incomoditat que creem a la resta de passatgers”. Parlen de mirades, esbufecs, comentaris i fins i tot “s’aparten” amb el perjudici que tot plegat implica. “Soc una persona grassa, però soc una persona normal”, diu l’Anaïs, i afegeix: “M’angoixa sentir que incomodo la resta de persones“.
A les terrasses i els transports públics cal sumar-hi els bancs individuals del carrer, els centres cívics o els teatres. L’Anaïs afirma que és consumidora habitual de cultura i afirma: “Hi ha teatres públics als quals no puc anar”. Darrerament ha optat per trucar abans i explicar la situació i quan té sort “estàs al final de tot del pati de butaques o al costat del vigilant”.
Segons Ray, “l’ideal seria que tot l’espai públic fos accessible per a tothom”, però “tenint en compte que vivim en un sistema capitalista en què es busca el rèdit econòmic”, demanen “que hi hagi alguns espais on els nostres cossos hi càpiguen.” L’Anaïs té clar el seu desig: “Ser invisible, passar desapercebuda durant un dia”.
“Em genera molta ansietat i frustració incomodar la persona que tinc al costat”
Grassofòbia estructural i delicte d’dodi
Aquestes activistes contra la grassofòbia expliquen que senten que “creem incomoditat simplement pel sol fet d’existir”. Per això parlen de violències estructurals cap als grassos. Afirmen que es troben grossofòbia a les visites mèdiques, a l’entorn laboral, però també en les amistats i família. Per tot plegat desitjarien que la grassofòbia sigui considerada un delicte d’odi per poder demandar polítiques públiques en la línia de fer els espais públics més inclusius.
“Tothom sembla preocupar-se molt per la teva salut física”, diu Ray, “però s’haurien de preocupar més per la nostra salut mental i acompanyar-nos i ser conscients de la discriminació que patim”. I conclou: “Sovint disfressen de preocupació la seva grassofòbia”.
“Hi ha molts teatres públics on no m’hi cap el cul”
També parla d’assetjament a l’edat escolar i adulta i a la dificultat quan arriba la calor: “Ens han robat molts estius”, referint-se a la por d’anar a la platja per no haver d’ensenyar el cos.
Totes dues demanen que la gent no faci comentaris dels cossos dels altres i apel·len a la llei dels tres segons: “No comentis res dels altres que no es pugui canviar en tres segons, com un tros d’enciam a la dent o una taca a les ulleres”.
Col·lectivitzar la lluita
Fa més de dos anys que es va crear l’Assemblea de Dones i Identitats Dissidents Grasses de Catalunya. Ara ja la formen més d’una desena de grassos i l’objectiu, afirmen, és “col·lectivitzar la lluita contra la grassofòbia”. Fan accions, xerrades i sortides i han llançat una campanya amb adhesius. A banda, es troben cada dimarts a les 19 h a l’Espai Jove la Fontana. De moment el que han aconseguit és “visibilitzar més la problemàtica i buscar solucions plegades”, i sobretot, diuen, “tenir un espai de cures”.
