Continuen arribant menors migrants sols a Barcelona i, per tant, els centres d’emergència oberts es mantenen també a ple rendiment. Un equip de betevé n’ha visitat un: el centre Nur, a la Nova Esquerra de l’Eixample. Va obrir al setembre contra rellotge i de manera provisional per acollir els nois que han anat venint a Catalunya i que dormien a les comissaries de la ciutat.
La previsió era tancar a finals d’octubre però, de moment, no hi ha calendari perquè hi van aterrant més joves. Hi ha 60 places i el cert és que no en queda mai una de buida perquè hi ingressen menors cada dia. S’hi estan un màxim de tres o quatre setmanes, fins que no els deriven a un centre de primera acollida i, mentrestant, qui se’n cuida són els educadors socials i els psicòlegs.
Segons Marta Montoya, coordinadora de l’entitat que va posar en marxa l’espai, els menors migrants hi arriben amb por i necessiten afecte. “Se senten perduts, igual que se’n sentiria qualsevol noi d’aquí que no tingués el seu pare o la seva mare fent-se’n càrrec”, afirma. A Nur els donen caliu i s’encarreguen de començar a formar-los.
A banda d’esport al pati, fan classes d’alfabetització i també surten al carrer. “L’objectiu és conèixer les normes cíviques del país i aprendre l’idioma. Començar a parlar amb l’educador en català, en castellà… Poder-se comunicar és bàsic per establir relacions“, assegura Montoya. Així els resulta més fàcil, diu, integrar-se i fer-se camí.
Jugar a futbol, la passió de més d’un
Molts joves tenen un desig clar: volen jugar a futbol a Espanya. És el somni d’en Yassine el Mennari, un noi de 17 anys que va emprendre un periple en solitari des de Casablanca, al Marroc, fins a Catalunya. Ho va fer en pastera fa quatre mesos i ara és al centre d’emergència Nur. Hi està a gust, però ha patit fins a arribar fins aquí: es va escapolir d’un altre centre de Santa Perpètua per venir a Barcelona i va estar-se un temps vivint al carrer. Tot plegat, per continuar la missió que el va empènyer a fugir: trobar un futur millor i, futbol a banda, formar-se com a advocat. “Som cinc germans i el meu pare cobra 400 euros al mes. Havia de pagar l’escola, la llum, l’aigua, el menjar… massa coses”, explica. En Yassine se sent trist perquè és lluny de casa i lamenta que, per fer-se un bon camí, haurà d’esperar.
