Encara no ha complert el primer segle d’història i el petit barri de Can Peguera, de poc més de 2.000 veïns i veïnes, pot presumir d’haver convocat, de moment, tres referèndums o consultes populars. En totes tres el veïnat s’ha pronunciat sobre temes cabdals per al barri.
El primer: el nom del barri
Si avui el coneixem com a Can Peguera és perquè aquest va ser el resultat d’una votació veïnal. Originalment, les administracions van construir a partir del 1929 el petit barri en els terrenys de la masia de Can Peguera, propietat de la marquesa de Castellbell, per acollir barraquistes de Montjuïc. El nom triat per al projecte va ser Ramon Albó, mentre que popularment se’l coneixia com a “les cases barates d’Horta”. Un grup de casetes blanques i de planta baixa que compartien filosofia i aspecte amb els barris de Baró de Viver, Bon Pastor i Eduard Aunós (Can Tunis/Zona Franca). Els tres avui dia són història i només en queda el museu de les cases barates del Bon Pastor.
En un barri eminentment de caire llibertari i anarcosindicalista, la proclamació de la República va suposar, entre d’altres coses, el canvi del nom pel d’Hermenegildo Giner de los Ríos, un pedagog, jurista i polític defensor de l’escola pública. El franquisme va recuperar Ramon Albó, una figura lligada als correccionals dels menors d’edat i les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. Amb aquest expedient sobre la taula, el moviment veïnal del barri va decidir convocar durant la festa major del 1998 un referèndum per substituir o no el nom de Ramon Albó i es van posar sobre la taula altres dues opcions: la de Cases Barates i Can Peguera. La més votada va ser, doncs, la darrera, que fa referència a la masia desapareguda.
El segon: la independència del barri
Vuit anys després, el 2006, l’Ajuntament va redissenyar el mapa dels barris de la ciutat i els límits territorials d’alguns d’ells. En el cas de Nou Barris, es proposava passar de 14 a 12 barris i concretament es plantejava annexionar Can Peguera al Turó de la Peira. Tanmateix, l’associació veïnal s’hi va oposar i va defensar la seva personalitat i història, de manera que es va decidir demanar l’opinió ciutadana. Novament durant la festa major, més del 60 % del veïnat de Can Peguera van votar en referèndum. Va guanyar aclaparadorament l’opció de mantenir-se independents.
Tot i que no era una votació vinculant, l’ajuntament va respectar-ne el resultat, va reconèixer la singularitat del barri i aquest va continuar amb entitat pròpia.
El tercer: la pervivència de les casetes
La singularitat del barri es basa en bona part en l’estructura de petites casetes, totes de propietat del Patronat Municipal de l’Habitatge (actualment Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona). Però aquest paisatge estava amenaçat pel Pla General Metropolità del 1976, que preveia enderrocar les cases i substituir-les per blocs d’habitatges, tal com ja ha passat amb els altres tres grups de cases barates. Això, precisament, va impulsar la creació de l’associació veïnal de Can Peguera, fins aleshores lligada a altres barris de l’entorn. 40 anys després, el desembre del 2014, una assemblea veïnal votava majoritàriament en el tercer referèndum del barri, desafectar les cases i preservar així l’essència Can Peguera. Amb aquests resultats, l’Ajuntament va retirar l’amenaça d’enderroc.
També va suposar l’inici d’un gran repte: dissenyar i tirar endavant el Pla de Futur de Can Peguera, que implica una rehabilitació integral de les cases, actuacions socials i urbanístiques, a més de l’anomenat Balcó d’equipaments. Actualment s’han fet algunes passes, com una prova pilot per rehabilitar cases i s’ha enllestit la primera fase d’equipaments, però encara hi ha camí per recórrer. En aquest sentit, podria arribar una quarta consulta, en referència a la possibilitat d’enderrocar les cases més petites, de 40 m2, que va plantejar l’Ajuntament en favor de complir amb els estàndards d’habitabilitat actuals.
