El Camp de la Bota va ser un dels dos últims grans barris de barraques de la ciutat. Hi van arribar a viure 4.500 persones i durant molt de temps va ser un símbol de pobresa, misèria i marginació. Ho recorda molt bé el Rafael. En el seu lloc es va construir el Fòrum, però la transformació urbanística no ha esborrat les vivències dels qui, com ell, hi van viure. RAFAEL PERONA, antic veí del Camp de la Bota "Más o menos es por esta zona dónde yo vivía con mis padres y mi hermana." No hi havia ni aigua, ni llum ni les mínimes condicions higièniques, però existia la solidaritat. RAFAEL PERONA, antic veí del Camp de la Bota "Tu ayudabas al vecino de al lado y mañana él te podia ayudar a ti porque te podias encontrar con una riada, con una nevada, o con un fuerte viento que se podia llevar en aquel momento el tejado." Un altre testimoni és el de l'Argentina, que va viure a l'altre darrer gran nucli de barraques, la Perona. Hi va arribar amb 14 anys, s'hi va casar i allà van néixer quatre de les seves cinc filles. ARGENTINA FERNÁNDEZ LÓPEZ, antiga veïna de la Perona "Durmiendo revueltos, porque no había sitio ni espacio, y lavandote y duchandote con cubos de agua." La Perona s'estenia per la ronda de Sant Martí al llarg de dos quilòmetres, en l'espai que ara ocupen les obres de l'AVE des del pont de Felip II. Als anys 70 hi vivien unes 180 famílies. Les darreres barraques van desaparèixer l'any 1989 i els veïns dels dos últims grans nuclis, es van reallotjar en pisos a la Mina. RAFAEL PERONA, antic veí del Camp de la Bota "En aquellos momentos nos lo vendieron cómo si fueramos a una zona residencial, y nada más lejos de la realidad. Pasamos de vivir en un suburbio a un gran suburbio de barraquismo vertical." Durant anys, la història del barraquisme a la ciutat ha estat oblidada, però darrerament hi hagut un boom de publicacions i exposicions que han fet aflorar aquesta realitat silenciada. I una de les veus reivindicatives és la de Mercè Tatjer. MERCÈ TATJER, historiadora "No es tracta de commemorar, sino d'alguna manera de recordar aquests espais i aquests ciutadans que amb el seu treball i la seva estada a Barcelona han contribuït a construir la ciutat actual." Ella és membre d'una Comissió Ciutadana que treballa per la senyalització dels antics nuclis dels barris de barraques a través d'unes plaques que es col·locaran a la tardor.
Cap a l’any 1960, unes 100.000 persones vivien en barraques a Barcelona. Rafael Perona n’ocupava una de les 378 que hi havia el 1963 al Camp de la Bota, on avui hi ha el Fòrum. “Jo vivia amb els meus pares, la meva germana i el meu tiet. Viure en una barraca volia dir viure al carrer. Només hi menjàvem i hi dormíem i, a l’estiu, quan feia calor, sopàvem davant de la porta”, explica Perona. La barriada va anar desapareixent a poc a poc a partir dels anys 70, però les últimes barraques que hi quedaven es van tirar a terra el 10 de juliol de 1989, en el marc de totes les obres de transformació que va viure la ciutat abans dels Jocs Olímpics de 1992.
Les condicions en què vivien els pobres veïns del Camp de la Bota eren insalubres. No tenien ni aigua corrent ni llum, i estaven a la vora d’un abocador. “Al costat hi havia la riera per on ens arribaven les aigües residuals de Barcelona, algunes empreses hi llençaven residus químics”, recorda en Rafael, i afegeix que “hi havia moltes malalties.”
A més, els habitants patien directament les inclemències del temps: la pluja, la neu o el vent. “Algunes nits t’havies d’aixecar del llit amb les poques pertinences que teníem preparades per sortir corrents”, explica Perona.
Els records són similars als de l’Argentina Fernández López, antiga veïna de la Perona, l’altre darrer gran nucli de barraques a Barcelona, que s’estenia uns dos quilòmetres al llarg del que ara són les vies de l’AVE a la Sagrera. “Tota una vida: hi vaig arribar als 14 anys amb els meus pares, m’hi vaig casar i allà van néixer quatre de les meves cinc filles”. A la Perona, als anys 70, hi vivien més de 180 famílies. La de l’Argentina, amb 10 germans, es va instal·lar en una petita barraca feta pel seu pare. “Érem set noies i quatre nois, i el meu pare confiava que les dones trobaríem feina al servei domèstic”, i afegeix: “Dormíem tots junts, perquè no hi havia prou espai, i ens havíem de rentar amb cubells d’aigua que anàvem a buscar a on ara hi ha la benzinera”.
Però, malgrat les penalitats, els antics habitants de les barraques en conserven bons records. La solidaritat entre ells va donar lloc a una gran xarxa social. “No hi havia cap altra sortida. Tu ajudaves el veí del costat perquè l’endemà podies necessitar la seva ajuda, perquè una riuada, la neu o el vent et destrossaven la barraca”, recorda el Rafael.
La fi del barraquisme
La Perona i el Camp de la Bota van ser els dos darrers espais de barraques, però n’hi va haver molts més: el Somorrostro, Montjuïc, el Carmel… “Durant els anys de la postguerra, el fenomen del barraquisme es va incrementar per l’arribada massiva d’immigrants que buscava feina a la ciutat“, explica la historiadora i geògrafa Mercè Tatjer, coautora de ‘Barraquisme. La ciutat (im)possible’ i membre també d’una comissió ciutadana que treballa per recuperar la memòria d’aquests barris.
La desaparició dels dos darrers nuclis l’any 1989 va suposar la fi del barraquisme a Barcelona. “Amb les presses olímpiques de 1992 i l’oposició social per integrar aquells veïns repartint-los pels diferents barris, la solució per ubicar totes aquestes persones va ser crear la Mina a Sant Adrià”, diu Tatjer.
Una solució que Rafael Perona i Argentina Fernández, veïns tots dos de la Mina, critiquen. “En aquells moments ens ho van vendre com si fos una nova zona residencial, però vam passar de viure en un suburbi petit a un gran suburbi de barraquisme vertical”, diuen.
La recuperació de la memòria
El barraquisme és un episodi de la història de la ciutat que ara es treballa per recuperar. “En els darrers anys hi ha hagut un boom bibliogràfic amb moltes publicacions, exposicions i documentals que han recuperat una part del passat recent de la ciutat que ha estat silenciada durant molt de temps”, explica Mercè Tatjer.
Per exemple, fins divendres a la galeria Barcelona Visions es pot visitar l’exposició “La Perona 1980-1989”, que mostra 47 imatges en blanc i negre captades pel fotògraf Esteve Lucerón en aquella dècada.
La darrera gran acció que contribuirà a fer memòria del barraquisme a Barcelona serà la col·locació a la tardor d’unes plaques per senyalitzar els emplaçaments dels barris ja desapareguts. Una iniciativa ciutadana que també serà un record per a les persones que hi van viure i que van contribuir al creixement de Barcelona.