Al cor del Raval trobem el bar Marsella. Amb més de dos segles d’història, aquest local manté l’esperit bohemi i íntimament lligat a l’absenta, la beguda que desperta les fades. És un lloc on s’emborratxava Hemingway, i el freqüentaven artistes com Picasso, Gaudí i Dalí. També ha estat escenari de pel·lícules i videoclips. Amb tot, quan parles amb el Josep Lamiel, propietari actual, et destaca que el Marsella és un bar amb “personalitat” però que sobretot és un “espai protector de les persones que hi van”.
En Lamiel és la tercera generació de la família i la cinquena en successió a la barra del bar Marsella. Quan se li pregunta sobre com s’ha mantingut aquest negoci bicentenari, explica que el “secret és que les persones són importants”.
Un lloc per passar desapercebut i estar tranquil
“Els meus avis van viure el moment més dur, als anys 20 i 30 sorgien els sindicats, les preguntes sobre els drets dels treballadors”. La gent es reunia al Marsella perquè “se sentien segurs, passaven desapercebuts i podien estar tranquils”, relata Lamiel. Aquest ambient va afavorir que artistes i periodistes es barregessin amb “la gent de la vida real”. “La fam, la necessitat de pensar com assolir drets, les reunions clandestines… tot això passava entre aquestes parets”, assenyala.
Amb els seus pares, ja en dictadura, el bar va continuar sent un punt de reunió per a la gent del barri. “Venien a jugar a cartes, passar l’estona, parlar amb la veïna i el veí. I alhora continuava acudint la gent bohèmia, que volia beure l’absenta que servim per inspirar-se”, recorda. Amb orgull en Lamiel reitera que el bar “sempre ha estat un espai de trobada”.
Celebracions, nits de cabaret i música en viu
I un cop va passar a mans del Josep Lamiel, el Marsella va fer un gir. “Vam començar a fer funcions de cabaret, música en viu, a formar part de la cultura de la nit d’alguna manera i seguia venint gent. Aleshores els fotografiats eren els artistes o la gent que presentava un llibre”, explica. Amb els anys es va deixar de fer música en viu perquè feia massa soroll. “O insonoritzaven el bar o deixaven de fer música en viu, i aleshores va guanyar el bar”, comenta.
Per al Lamiel el seu bar no és un negoci per fer-se d’or, és un lloc per trobar-se. “Em guanyo la vida i puc pagar els treballadors, però la meva funció és ser feliç i fer feliç als qui venen. Diguem romàntic si vols”, afirma. A més, el Marsella ha estat un dels escenaris de les celebracions familiars. “És un lloc on van estar els meus avis, ma mare, ma germana. Ens han batejat aquí, vam fer la comunió aquí, ma mare s’hi va casar… menys els enterraments, tot ha caigut aquí. I suposo que era perquè no els deixaven posar el mort”, bromeja.
Un local amb ànima, caràcter i cicatrius
Aquest bar de barri és un local amb molta ànima i caràcter. Això es nota en les fustes, en el terra, els peus de les taules. Es conserven antics cartells i les ampolles plenes amb els precintes plenes de pols. Per al Lamiel són testimonis de totes les històries que han passat pel Marsella.
Fins i tot els desperfectes dels sostre en expliquen alguna cosa. “Els avis pintaven cada any, els pares també, a més era un lloc que es fumava, ara ja no. El sostre quedava negre, es netejava i es pintava cada estiu. Jo vaig deixar de fer-ho en el moment que van aparèixer els primers problemes a la finca, era una finca que no es cuidava i això ha quedat reflectit al sostre”, assenyala. Tot l’edifici va ser comprat per l’Ajuntament l’any 2013.
“No vull que acabi en mans d’algú que col·lecciona locals”
I si mirem cap al futur, el Josep Lamiel desitja que el bar Marsella tingui un “relleu natural”. “Va ser un dels punts conflictius quan va succeir el tema de l’edifici, no vull que acabi a mans d’una multinacional o d’algú que col·lecciona locals”, assevera. “El Marsella no és un bar per fer diners, és un bar per fer amics”, insisteix. Com a prova recorda que quan va estar amenaçat aquest bar va rebre més de 250.000 missatges d’arreu del món. “Venen els avis amb els nets a ensenyar-los on es van conèixer i en diuen: Encara hi ets! com me n’alegro!”, exclama.
