A Barcelona hi ha una tradició autoorganitzativa de la societat civil des de l’època medieval, explica Arnabat, i aquesta és una de les claus per entendre el paper “indiscutible” de la capital catalana en el desenvolupament del moviment associatiu a Catalunya -on actualment hi ha registrades 18.000 entitats culturals- i a tot Espanya. Aquest és un dels arguments del volum ‘Ateneus. Cultura i llibertat’, un llibre editat per la Federació d’Ateneus de Catalunya, que repassa la història d’aquest fenomen a Catalunya. Segons explica el text, l’origen d’aquesta riquesa associativa es remunta als gremis, que després són substituïts per societats patriòtiques, i arriba a l’associacionisme contemporani a través dels ateneus i casinos de principis del segle XIX.
D’altra banda, el fet que Catalunya no disposi d’un estat propi, afirma l’historiador, fa que n’hi hagi més, perquè la gent s’ha “d’espavilar per temes de previsió social, d’esbarjo, cultura o per defensar els interessos econòmics”. De fet, al llarg del segle XIX i fins a la Guerra Civil, afirma Arnabat, les associacions catalanes són una tercera part de les espanyoles, una densitat organitzativa molt alta si es té en compte que en aquell moment a Catalunya hi viu un 10% de la població espanyola.
Arnabat: “L’associacionisme català és com una mata de jonc”
Les primeres mostres d’associacionisme que es registren al país són dels anys 40 del segle XIX en forma de tres tipologies: l’ateneu destinat a les classes populars i amb una funció cultural i instructiva; el casino, enfocat a les classes benestants i més centrat en l’esbarjo; i les corals o cors de Clavé, centres on també hi ha instrucció cultural. A Barcelona, els primers que es funden i responen a aquestes modalitats són el Casino Barcelonès (1844), la Societat Filharmònica l’Aurora creada per Clavé (1851) i l’Ateneu Català (1860), que evoluciona fins a l’actualitat i encara està en funcionament com a Ateneu Barcelonès. Una altra institució històrica de la ciutat que repassa el llibre són els Lluïsos de Gràcia, fundats el 1855 amb una funció d’ateneu, o el Centre Moral i Instructiu de Gràcia (1869).
Al llarg del segle XIX i XX, els casinos i ateneus es polititzen progressivament, indica Arnabat, i comencen a portar un “cognom polític” en tant que casinos republicans, carlins, catalanistes, etc. Al llarg del segle XX prenen importància a Barcelona els ateneus obrers; el primer que es funda és l’Ateneu Català de la Classe Obrera, l’any 1961. Es tracta de grups “creats específicament per promoure la cultura obrera” que tindran presència pràcticament a cada barri de la ciutat.
Des de 1887 -amb la primera llei d’associacions- i fins a l’any 1939, a Catalunya es creen 30.000 associacions i d’aquestes, 12.000 són a Barcelona. Després, durant el franquisme, la majoria són “tancades, il·legalitzades i confiscats els locals”. Aquesta repressió fa desaparèixer pràcticament la trajectòria associativa de tot un segle. Tot i així, Arnabat relata que quan torna a haver-hi llibertat d’associació, a partir dels anys 80, el moviment associatiu pren “embranzida” i hi ha un percentatge important d’entitats que continuen trajectòries associatives anteriors. El franquisme ho posa tot “pràcticament a zero”, diu Arnabat, però el teixit torna a renéixer, un fet que demostra “la capacitat de mantenir viva la societat civil”. De fet, afirma l’historiador, l’associacionisme a Catalunya és com una “mata de jonc, quan passa una riuada l’aplana, però quan l’aigua ha passat es torna a aixecar”.
La funció de “formar ciutadans”
Una de les tesis que defensa el llibre editat per la Federació d’Ateneus és que les associacions són una peça essencial per a la cohesió social, que contribueixen a “formar ciutadans” i funcionen com un engranatge de la societat civil amb la política. Actualment hi ha força desconfiança envers la política perquè està molt allunyada de la societat, explica Arnabat, i les persones que es volen implicar en activitats ho fan a partir d’associacions perquè sí que confien en aquests grups. Aquest fet ha provocat recentment un nou ressorgiment del fenomen, tal com va passar també als anys 80 amb la fi del franquisme i el renaixement de les institucions democràtiques.
