Quan es parla de feminisme sovint hi ha reaccions que pretenen desacreditar el moviment. S’acostuma a titllar les dones feministes d’exagerades o de radicals, i també es resta importància a les desigualtats de sexe al·legant, per exemple, que ja s’han aconseguit moltes fites.

Proposem un exercici a la Júlia Barceló, actriu i directora, i a la Marta Roqueta, periodista especialitzada en gènere. Totes dues es defineixen com a feministes i llegeixen, escriuen i pensen sobre feminisme i, a més, miren el món amb consciència feminista.

“Què pesades amb el feminisme!”

Per començar, mentre hi hagin desigualtats entre homes i dones hi haurà reivindicacions per fer. La Marta Roqueta, periodista i editora de zena.cat, assegura que és necessari explicar les coses més d’un cop “sobretot perquè hi ha coses que hem acceptat com a normals i desitjables, i no ho són.” Hi ha més: de pesades, res. Júlia Barceló: “Una manera molt fàcil de desacreditar-nos és atacant el nostre caràcter. Les dones som pesades, histèriques, és quelcom habitual de la dona. La dona és pesada i molesta. Doncs no: tenim dret, i ho farem.”

“Parlem de feminisme, però tranquil·litza’t!”

“La vehemència també és un comportament femení”, diu Barceló, que es defineix com a feminista radical, un terme que també reivindica per les fites aconseguides, precisament, pel feminisme radical al llarg de la història. “Tranquil·litza’t”, en mode imperatiu.  La Marta Roqueta va més enllà i veu en aquesta reacció una manera d’exercir els privilegis masculins: “Voler marcar com serà la conversa és el privilegi de la interpel·lació, de la conversa, i això s’ha de trencar.”

“¡STOP FEMINAZIS!”

És habitual en moltes discussions desacreditar l’enemic comparant-lo, a ell o la seva lluita, amb el nazisme. Amb aquesta expressió es banalitza el nazisme, en primer lloc, però també s’associa el feminisme amb una ideologia que està als antípodes per tot allò que defensa. “El feminisme no s’ha caracteritzat mai per ser un moviment que vulgui aniquilar els homes, al contrari, ha donat eines als homes per desconstruir les seves identitats.”

“Les dones sou les primeres masclistes”

“Evidentment, les dones sempre som el pitjor”, diu la Júlia Barceló amb ironia. “Això és impossible perquè les dones patim l’opressió”, afegeix.  Si analitzem la frase, hi ha part de veritat. “Tots hem estat educats en un sistema sexista i fins i tot les feministes tenim actituds masclistes, però hem de recordar que qui practica la violació, l’assetjament o l’assassinat són homes”, diu la Marta Roqueta.

“Les feministes, més lletges que les dones normals”

La Júlia i la Marta llegeixen un titular d’un diari digital en què es comparava Inés Arrimadas amb Anna Gabriel, i on es diu que les feministes són “más feas que las mujeres normales”. En primer lloc, la Júlia comenta que el feminisme intenta trencar amb els estereotips de bellesa i analitza la imatge: “Es parla de la dona des del punt de vista del desig: les dones som envers que els homes opinen de nosaltres.” La Marta Roqueta també veu, en aquesta imatge, “com es redueix la dona a un objecte sexual”. Un últim apunt de la Júlia: “Normales com a antònim de feministes”, riu.

“No tots els homes són iguals”

Això podria ser una obvietat, perquè és clar que no tots els homes són iguals, però sí que “són persones privilegiades dintre del patriarcat”, diu Barceló. La periodista Marta Roqueta explica que els homes, a diferència de les dones, no estan exposats a les violències masclistes a les quals estan exposades les dones: “Encara que no ho vulguin, les dinàmiques socials els afavoreixen. Que ignorin un acudit sexista en un grup de whatsapp és un privilegi, perquè ho poden ignorar, però les dones no tenim el privilegi d’ignorar-los.”