compartir
És impossible no veure’l. Una vuitantena de tendes de campanya es troben instal·lades per tota l’esplanada enjardinada que recorre el carrer Número 2, a la Zona Franca. Es tracta de l’assentament de persones que viuen al carrer més gran de Barcelona.
La gran majoria de les tendes, propietat d’una coneguda marca de roba i equipament esportiu, són les mateixes que ja s’han pogut veure en altres assentaments més petits, com el del Parc de la Ciutadella. Dins hi viuen, sobretot, persones migrants que esperen regularitzar la seva situació per poder treballar i construir un futur millor que el que haguessin tingut en el seu país d’origen.
La ubicació de l’assentament no és casualitat. Es tracta d’un espai allunyat del centre de la ciutat, sense veïns, i això minimitza els problemes de convivència. Tampoc no impedeix l’accés a cap de les empreses que hi ha al voltant. A més, els terrenys són propietat del Consorci de la Zona Franca i qualsevol intervenció que es faci en aquest espai requereix d’autorització prèvia.
A escassos metres, concretament al carrer Número 60, hi ha el Centre de Primera Acollida Zona Franca. Pràcticament totes les persones de l’assentament s’hi apropen en algun moment del dia per dutxar-se, fer un cafè, aconseguir roba o aliments o, fins i tot, carregar el telèfon mòbil. D’altres també reben assistència dels Serveis Socials per aconseguir regularitzar la documentació.
“Aquí estem més tranquils. A la ciutat, la gent ens fa fora”
El Cristian és del Perú i, des que és a Barcelona, viu en aquest assentament. Assegura que és una zona més tranquil·la: “A la ciutat la gent ens mira amb menyspreu o, simplement, ens fan fora”. Va arribar a aquest punt per recomanació d’altres persones, especialment perquè hi havia a prop el centre d’acollida.
Com li passa a la majoria, busca treballar però encara no disposa de documentació. “Estic buscant feina. De vegades, anem a ajudar a algun lloc però, com que no tenim documents, treballem un dia, ens paguen una propina i no ens truquen més”, afirma.
Tot i les dificultats que està vivint, està decidit a quedar-se a Barcelona i intentar sortir endavant: “Tinc família al Perú, però no em poden ajudar perquè són pobres. L’objectiu de les persones que marxen del seu país és progressar“.
“La situació aquí no és fàcil. Viure al carrer és molt dur”
L’Abdel (nom fictici) és un jove algerià que va arribar fa mig any a Barcelona. Des que és a la ciutat, ha estat dormint al carrer. “El problema és que no puc treballar perquè no tinc documentació. I no tinc cap altre lloc on dormir que no sigui el carrer”, lamenta.
Parla un anglès molt fluid perquè va estar vivint uns anys a Sud-àfrica, però va decidir venir a Espanya per la inseguretat que hi havia al país. Defensa que no tothom que dorm al carrer és una mala persona i que molta gent com ell busca treballar per poder pagar un habitatge i integrar-se a la societat.
“Jo mateix soc una bona persona. Vaig a l’escola dues vegades al dia, quatre dies a la setmana. Vull adaptar-me al país però, sense documentació, no pots arribar mai a ser part de la comunitat”, explica l’Abdel.
La seva família també és pobra, com la del Cristian, però en el seu cas no saben que viu al carrer: “No puc fer videotrucades amb la meva família perquè no vull que em vegin així. Però aquesta situació no durarà per sempre. Quan tingui la documentació, podré començar una nova vida. Així que, bàsicament, la meva vida començarà després d’aquests dos anys de lluita“. L’Abdel no perd l’esperança de poder treballar del seu ofici. A Algèria i Sud-àfrica era perruquer.
“No volen contractar-te perquè no tens documents”
El Hamza i el Naïm (noms ficticis) també han arribat a Barcelona des d’Algèria. En el seu cas, només parlen àrab. Ens entenem gràcies a la traducció gairebé simultània d’una aplicació d’intel·ligència artificial i accedeixen a explicar la seva història. El Hamza va arribar en una embarcació a Eivissa des del seu país i, després, va venir a la ciutat.
Reconeix que sense documentació costa molt treballar i viure. “El meu amic i jo tenim el permís de conduir per a vehicles pesants i volem treballar aquí perquè a Algèria no hi ha gaire feina a les carreteres. Nosaltres no venim d’una família rica però, amb la vostra ajuda, podem viure aquí“, diu el Hamza.
La primera parada del Naïm en territori espanyol va ser a Almeria. “Allà la Policia Nacional ens va fer els papers i ens van portar a l’estació d’autobusos. Vaig arribar a Barcelona fa uns set mesos“, relata. Assegura que el problema principal que tenen és trobar habitatge i feina: “Tot i tenir moltes titulacions, quan vas a qualsevol botiga o empresa, no volen contractar-te perquè no tens documents“.
