aigua aixeta

Els trihalometans són uns compostos tòxics que resulten de la cloració de l’aigua. Es formen a partir d’una reacció del clor amb la matèria orgànica que hi ha dissolta. Amb el temps, la seva ingesta i absorció a través de la pell  fa que augmenti el risc de contraure càncer de bufeta, segons diversos estudis científics. A Barcelona, aquests compostos tripliquen la mitjana europea. Tot i això, l’aigua de la ciutat no supera cap límit marcat per la legislació en matèria de salut pública.

Un macroestudi liderat per l’Institut de Salut Global, centre de recerca que té el distintiu Severo Ochoa d’excel·lència internacional, estableix una associació entre la presència d’aquests tòxics amb el percentatge de càncers de bufeta d’orina en la població europea.

Per al director científic d’ISGlobal que ha liderat aquest projecte d’investigació, Manolis Kogevinas, els resultats de l’estudi serveixen per calcular “quants casos de càncer de bufeta podem prevenir si evitem aquesta exposició”. Per a l’acadèmic, aquest és un fet clau. El 10,9 % dels càncers de bufeta a Espanya, que es traduirien en unes 1.482 persones afectades, són atribuïbles al contacte, la inhalació o ingesta dels trihalometans. La dada és més del doble de la mitjana europea, que se situa en el 5 % i afectaria 6.561 persones als països estudiats del continent.

El fet positiu és que la presència de trihalometans es pot reduir. De fet, a Dinamarca no tenen trihalometans en l’aigua de l’aixeta. A altres països com ara Holanda, només s’hi han trobat 0,2 micrograms/litre o fins i tot Alemanya, amb 0,5 micrograms/litre. Contràriament, a l’extrem oposat hi ha Xipre, amb un nivell del 66,2 micrograms/litre de mitjana i una incidència del 23,2 % en els càncers de bufeta d’orina, Malta (49,4 micrograms/litre) i Irlanda (47,3 micrograms/litre). En tots dos països l’associació dels trihalometans amb el càncer de bufeta d’orina és d’un 17 %.

És significatiu el cas d’Itàlia, país mediterrani com Espanya. El nivell de trihalometans en la seva aigua de l’aixeta és baix, de 3,1 micrograms/litre, i una taxa d’incidència de l’1,2 % en càncers de bufeta urinària. En contrast, Irlanda, un país no mediterrani i sense problemes d’abastament d’aigua, la presència d’aquests compostos tòxics és fins i tot superior a Espanya. Irlanda té una mitjana de 47,3 micrograms/litre. En aquest país, l’estudi associa la presència d’aquests compostos amb el 17,2 % del casos de càncer de bufeta d’orina. La diferència és, segons Kogevinas, perquè Itàlia “utilitza un altre mètode per netejar les aigües. No utilitzen la cloració com la utilitzem nosaltres, que és la més comuna”.

El triple de trihalometans

Cap de les mitjanes dels  països estudiats superen els límits de seguretat establerts per la normativa europea, ni la transposició de la directiva comunitària a la llei espanyola. Segons aquesta normativa, el cloroform, el bromodiclorometà, el dibroclorometà i el bromoform, sumats, no poden superar els 100 micrograms/litre.

El mateix succeeix amb els nivells de trihalometans de l’aigua de Barcelona. No superen en cap cas els límits establerts per la normativa comunitària. Però tot i això, són superiors a la mitjana espanyola i tripliquen els de l’europea. D’acord amb les dades de l’estudi i fent una estimació, Barcelona se situaria en la  mitjana d’Irlanda  i Malta, on els trihalometans presents a l’aigua són els responsables del 17 % dels càncers de bufeta urinària.

Per al director científic de l’ISGlobal, Manolis Kogevinas, els càncers de bufeta urinària es poden reduir si es redueixen els químics en el tractament de l’aigua.

Manolis Kogevinas afirma que la solució cal trobar-la no pas en el consum d’aigua embotellada, que genera plàstics, sinó en la millora de la qualitat de l’aigua dels rius i en una potabilització en la qual no sigui necessària la utilització de tants productes químics, com fan aquells països europeus amb nivells baixos de trihalometans.

L’endocrinòloga experta en salut i gènere i autora del llibre ‘Medio ambiente y salud’, Carme Valls, alerta de l’efecte dels plaguicides en la salut de la població infantil i explica quins poden ser els efectes dels trihalometans i la seva exposició a dosis altes.

L’estudi dels tòxics de l’aigua de l’aixeta i els seus límits

L’aigua de Barcelona és segura i no supera cap límit legal en matèria de salut pública. La potabilització és necessària per evitar malalties infeccioses com ara el tifus, però els productes tòxics que conté en són molts.

Segons l’anàlisi número 0542150  facilitada a betevé per l’Agència de Salut Pública de l’Ajuntament de Barcelona que conté una mostra  d’aigua de la Zona D durant el període que va del 16 de gener al 10 de febrer d’aquest any , tots els valors químics estan per sota del màxim permès d’acord a normativa.  El valor total dels trihalometans se situa entre els 52 i 14 micrograms per litre. La mitjana anual de Barcelona, segons l’investigador Manolis Kogevinas, se situa als 50 micrograms/litre.

Com mostra l’anàlisi, a l’aigua de l’aixeta de Barcelona hi ha clorurs, fluorurs, nitrits, nitrats, sulfats, amoni, cianurs, bor, alumini, arsènic, cadmi, coure, crom, ferro, manganès, mercuri, níquel, plom, seleni, calci, magnesi, a més d’una cinquantena de plaguicides diferents. Els científics, però, no han estudiat prou la interacció entre tots els tòxics  ni si aquesta interacció i l’exposició a llarg termini suposa un risc per a la salut.

Per a la metgessa endocrinòloga i experta en salut i gènere,   Carme Valls, el còctel de tòxics “normalment suma l’efecte. I, per tant, la seguretat l’hauríem de dir en funció de la quantitat de productes que hi ha en aquesta aigua o en aquests aliments, etc.”. Costa fer això i encara no hi ha consens internacional. Però els treballs que jo conec que s’han fet amb sinergia augmenta els riscos”.

I a banda de la manca d’estudis científics sobre la interacció dels diversos productes tòxics que conté l’aigua, també hi ha altres productes que hi són presents i no s’analitzen. Valls conclou que no hi ha dades sobre altres compostos que conté l’aigua com ara “derivats dels plàstics, antibiòtics, hormones, drogues com ara cocaïna, cànnabis, etc. que s’acaben eliminant per l’orina”.

És possible reduir els nivells actuals de cloració en l’aigua de l’aixeta?

Catalunya disposa de plantes de tractament amb alta tecnologia per potabilitzar l’aigua. La del Llobregat, per exemple, està equipada amb osmosi inversa, llum ultraviolada, ozó i carbó actiu. Però el problema no està ni en la tècnica emprada ni en la tecnologia utilitzada en la potabilització, homologable als països més avançats, sinó en la qualitat higiènica de la xarxa de distribució i en la mateixa aigua procedent de rius, embassaments i aqüífers. Així ho explica el director d’Abastament de l’Agència Catalana de l’Aigua, Jordi Molist:

Uns rius sobreexplotats i contaminats, a més d’altres masses d’aigua del territori que contenen plaguicides, purins i abocaments químics industrials i residuals urbans, comprometen la qualitat de l’aigua de l’aixeta.