Fa tres anys que van començar a arribar a Barcelona els primers refugiats procedents de Síria. Persones que fugien dels bombardejos de ciutats com ara Homs o Damasc i que van arribar a la ciutat a través de Ceuta o Melilla. Aleshores no hi havia la ruta dels Balcans ni s'havien habilitat corredors humanitaris, però algunes persones que tenien familiars aquí van buscar la manera de trobar-se amb ells. JAUME CASTRO, Comunitat de Sant Egidi "No tenim un cens però acollim unes 50 famílies amb molts infants i dones." ROCÍO ROMERO "La majoria de les famílies refugiades van arribar a Barcelona per lliure, fora dels canals previstos per l'Administració. Per això estan en situació irregular i han volgut mantenir-se en l'anonimat." Des de la Comunitat de Sant Egidi els han ofert suport en forma d'alimentació i allotjament, i en alguns casos també acollida lingüística i assessorament. De fet, l'organització explica que algunes d'aquestes famílies han escolaritzat els infants en centres del Raval i fan ús dels serveis de salut, de manera que el consistori (tot i que ho nega) podria tenir constància de la presència d'aquestes famílies. GERARDO PISARELLO primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament "No tenia constància. Tenim serveis com el SAIER i l’Ajuntament de Barcelona està preparat per donar resposta a aquesta situació." ÀNGEL MIRET coordinador del Comitè per l'Acollida de Persones Refugiades "Les entitats estan finançades per atendre’ls els primers sis mesos." El problema per a molts d'aquests refugiats és que, un cop reben una primera atenció urgent, tenen més necessitats que, ara per ara, no sempre estan sent ateses de forma adequada per l'Administració local o la Generalitat.
“Els primers refugiats sirians van començar a arribar fa uns tres anys. Fugien dels bombardejos de ciutats com ara Homs o Damasc, i van arribar a la ciutat després de jugar-se la vida a Ceuta o Melilla. No tenim un cens però actualment acollim unes 50 famílies, i hi ha molts infants.” Així relata el president de la Comunitat de Sant Egidi, Jaume Castro, la realitat amb què s’han trobat en aquesta organització de Barcelona. Castro explica que el degoteig dels primers refugiats va arribar quan no hi havia tant coneixement ni consciència social de la situació. Aleshores no hi havia la ruta dels Balcans (ara també tancada per la Unió Europea) ni s’havien habilitat corredors humanitaris, però algunes persones que tenien familiars a la ciutat van buscar la manera de trobar-se amb ells.
La majoria de famílies refugiades a Barcelona, segons els membres de l’organització, van arribar a Barcelona per lliure, fora dels canals legals. Això implica que alguns estiguin en situació administrativa irregular, i que per això s’estimin més mantenir-se en l’anonimat. Però segons explica en Jaume Castro, durant aquest temps algunes persones han regularitzat la seva situació, i d’altres han aconseguit que se’ls reconegui com a asilats o han viatjat a altres països europeus: “Les casuístiques són molt diverses, però l’element comú és que quan arriben necessiten molt suport.” Algunes organitzacions coincideixen a destacar que, tot i que ja hi ha programes d’acollida per als refugiats, sovint estan plantejats per oferir una atenció urgent en una primera fase però amb el pas del temps poden resultar insuficients o inadequats.
Des de la Comunitat de Sant Egidi els han ofert suport en forma d’alimentació i allotjament, i en alguns casos també acollida lingüística i assessorament legal i laboral. Aquests dos darrers punts són especialment importants per a la integració en la comunitat. D’altra banda, l’organització explica que algunes d’aquestes famílies han escolaritzat els infants en centres del Raval i fan ús dels serveis de salut, de manera que el consistori en podria haver detectat la presència a la ciutat. Tot i això, el primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament, Gerardo Pisarello, nega que tingui constància que aquestes persones viuen a la cituat, i insisteix que en tot cas la ciutat està preparada per donar resposta a aquesta situació.
