Un informe de Save the Children, d’aquest mes de maig, recorda que el 16 % de famílies amb fills, i alhora amb feina, estan en situació de pobresa. Un percentatge que, en el cas de les famílies monoparentals, es duplica fins arribar al 35 % dels casos. Aquest és el cas de la Joana Ruiz, usuària de la Fundació de l’Esperança, al Gòtic, on dos dels seus tres fills —una de 13 anys i un altre de sis— es beneficien de colònies i el casal d’estiu de l’entitat.
Una feina precària i vacances escolars
Les persones ajuden a entendre el que contextualitzen les dades. La Joana Ruiz és mare monoparental i va arribar del Perú fa un any. Ella sola es fa càrrec dels seus tres fills, una situació que suma preocupació rere preocupació, sobretot quan ara al juliol, s’ha acabat el curs escolar. Com fer compatible anar a treballar amb la cura dels fills quan la feina que té és inestable i precària?
La clau la té la Fundació de l’Esperança, al Gòtic, on dos dels seus fills fan colònies i casals d’estiu. La Joana explica que ha d’anar a treballar “sí o sí” i que amb, els “horaris irregulars” que té, està tranquil·la de deixar-los “en un lloc segur on sé que els estimen i els acullen”. Conclou: “És bo per a mi i és millor per a ells“.
El lleure com un dret
L’entitat participa al programa CaixaProinfància, de la Fundació la Caixa, que ofereix colònies i casals d’estiu a famílies vulnerables. A la ciutat, se’n beneficien 3.500 infants i adolescents, que és prop del 50 % dels 8.000 de tot Catalunya. Així, al casal de la Fundació “es redueix la desigualtat social, perquè és un dret“, reivindica el cocoordinador dels casals d’estiu de l’entitat, Esteve Plana.
Migrar: “Posar una vida en una maleta”
El cas de la Joana és d’aquells que ho reuneix tot: feina, però precària; família, però sense xarxa; i migrant per obligació. Ella no hauria sortit del Perú si no fos perquè la situació al país era difícil i l’obligava a marxar. “Migrar no és fàcil“, diu.
“Has de deixar la teva vida i dur-la en només els 10 kilos que caben en una maleta: deixar-ho tot”, confessa. Una situació que descriu com a “molt difícil” perquè des que va arribar a Barcelona ha passat per diverses etapes anímiques, ella i la seva filla mitjana —la gran va arribar a la ciutat abans que la mare.
Li preocupava que la seva filla mitjana —va viatjar amb dos dels seus tres fills— “no parava de plorar i dir-me que volia tornar cap el Perú”, però a poc a poc, detalla, “s’ha anat fent a la ciutat i a l’entorn”. “Els meus fills estan aprenent català i s’estan adaptant bé al nou estil de vida”, una circumstància que, confessa la Joana, “és el més important”, col·locant-se ella mateixa —sense adornar-se’n— en el segon lloc de les prioritats familiars.
