Desenes de voluntaris dels Jocs Olímpics de Barcelona s’han retrobat aquest dijous a l’Estadi Olímpic de Montjuïc per commemorar els 32 anys que han passat des de la nit màgica del 25 de juliol del 1992, quan la fletxa llançada des de l’arc d’Antonio Rebollo s’enlairava cap al cel de la ciutat per encendre la flama del peveter.
És precisament sota el peveter de l’Estadi, que va estar encès durant les dues setmanes que van durar els Jocs de Barcelona, que cada any —des del 1993— s’hi reuneixen els més nostàlgics de la fita olímpica. Alguns no s’han perdut la trobada pràcticament cap vegada. Per a molts, és l’únic dia de l’any en què es veuen amb la resta de voluntaris. Tots coincideixen, això sí, en el fet que tenen anècdotes infinites del juliol del 1992. Els més atrevits, fins i tot confessen que van ser dels millors dies de la seva vida.
Cada any, la Isabel prepara el pastís i tots junts bufen les espelmes. La Felipa, una de les veteranes, és qui engresca a tothom. El Gerard, un dels últims rellevistes de la torxa olímpica, porta la de la seva col·lecció d’objectes olímpics per tornar-la a encendre durant uns instants. El Juan Manuel explica orgullós que ell va arribar a la ciutat uns mesos abans dels Jocs i, tot i que pensava que no l’agafarien de voluntari perquè feia tard, va tenir sort. Dos dels assistents es van conèixer treballant braç a braç com a voluntaris i, avui, encara són parella. Cadascú té la seva història particular i tots en tenen una en comú: el voluntariat dels Jocs Olímpics de Barcelona 92.
