Ambient música i decles "La gent ho va passar molt malament. Després ja ha sortit aluminosi per altres llocs, però allò va ser un cop." "Ho vam qualificar de la crònica d'una mort anunciada." Als anys 80 l'Associació de Veïns del Turó de la Peira ja havia rebut veïns que es queixaven d'esquerdes pronunciades. Però no imaginaven que l'11 de novembre de 1990, ara fa 25 anys, un edifici s'esfondraria per dins a causa del ciment de tipus aluminós. Una veïna va morir, era l'Ana Rubio. Les administracions ja sabien que no era un bon ciment, era de patent francesa i el mateix estat veí ja el 1943 l'havia prohibit per construir habitatges. VÍCTOR SEGUÍ arquitecte "No només la construcció de les bigues amb ciment aluminós, sinó que la resta eren edificis molt senzills, eren precaris. No és broma que a Catalunya es van contruir prop d'un milió habitatges, i tots de manera precària." Aquí el ciment aluminós es va fer servir perquè s'assecava en només 24 hores i permetia construir ràpid. I als anys 50 la necessitat d'habitatge era molt elevada. Els veïns del Turó hi van arribar provinents de les barraques. Dels 5.000 habitatges que els van fer uns 4.000 estaven afectats, alguns es van construir de nou, uns 50 edificis de 4 blocs. La resta es van haver de rehabilitar, però va ser un procés lent que va fer que durant molt temps els veïns visquessin amb els pisos apuntalats. "Tenia aluminosis y me lo arregalron y no tengo queja porque me lo arreglaron muy bien." "Des de la Generalitat i des de l'Ajuntament, tots coordinats, es van muntar oficines de rehabilitació durant molts anys, es va fer molt bé. Però valia diners però es podia haver fet abans perquè tècnicament sabíem que això podia sortir." " He sido muy fuerte. Tenía miedo que se rompiera la escalera, lo he vivido y lo he superado pero no me hubiera quedado aqui." Tres anys després de l'esfondrament, el jutge va arxivar el cas. Va dir que no se'n podien atribuir responsabilitats a ningú. Ni a les adminsitracions ni al constructor, Ramon Sanahuja. 25 anys després, poca gent recorda el que va passar al número 33 del carrer del Cadí. Ara el barri s'enfronta a nous reptes. ANTONIO SILVA president de l'AV Turó de la Peira "Tambien hay mucha inseguridad en el Turó y lo estamos atajando. Però no quita que sigamos desarrollándonos. Queremos un campo de fútbol nuevo, queremos equipamientos, un equipamiento para los 'avis'." 25 anys després, poques conmemoracions i, sobretot, la mirada posada al futur.

Era l’11 de novembre de 1990, just ara fa 25 anys, quan es va esfondrar un bloc de pisos al Turó de la Peira, a Nou Barris, concretament la finca número 33 del carrer del Cadí. El motiu va ser l’aluminosi que afectava gairebé 4.000 habitatges de la zona. Un fet tràgic que va causar un mort i que va marcar la vida de tot un barri.

La matinada de l’11 de novembre de 1990 la por i la incertesa es van apoderar de tot un barri. El balanç era d’un mort i molts veïns que s’havien quedat sense casa, i a molts altres els esperaven anys de viure amb la finca apuntalada. La Carmen Romero, veïna del carrer del Cadí i comerciant del barri, recorda que la van avisar perquè “em deien que s’havia enfonsat la meva botiga, i vaig venir i vaig veure que havia estat aquest edifici just d’aquí al davant”. La Carmen, com molts altres veïns, ha resistit al barri tot i les dificultats. Però d’altres, com l’Abelina Fernández, van optar per marxar-ne per la por que s’esfondrés l’edifici on vivien: “Hi somiava i tot, i ho he superat, però no m’hauria quedat aquí.”


L’ús del ciment aluminós al Turó de la Peira va causar l’enderroc i reconstrucció de 54 edificis i la rehabilitació de més d’un centenar. L’arquitecte Víctor Seguí va ser qui va elaborar els informes que determinaven aquestes actuacions. Seguí va ser designat pocs dies després de l’esfondrament per la comissió formada per la Generalitat i l’Ajuntament, que van posar en marxa el centre tècnic de rehabilitació. L’arquitecte explica que més enllà del ciment aluminós -que en molts casos era reparable- la problemàtica anava més enllà i radicava en “una qualitat molt precària dels edificis.” Un fet estès a tot Catalunya, on entre els anys 50 i 60 “es van construir prop d’un milió d’habitatges i tots de la mateixa manera”.

La causa es va arxivar l’any 93 sense culpables. Ara bé, segons l’arquitecte Seguí, aquells fets van servir, per exemple, per començar a instaurar per llei les inspeccions tècniques dels edificis (ITE). Uns protocols que ara són obligatoris.

L’alarma per l’aluminosi ja havia saltat un any abans

El representant legal dels veïns afectats pel succés va ser José Molina, advocat i veí del barri, ha explicat a Barcelona FM que l’alarma per l’aluminosi ja havia saltat un any abans. Segons Molina hi havia veïns que havien alertat que els queia el sostre i ho van posar en coneixement de la constructora i de les administracions, que van constituir una comissió mixta per fer-ne seguiment. La comissió no va decidir-se a impulsar inspeccions als pisos suposadament afectats perquè, segons Molina, hi havia por a generar alarma social.

L’advocat considera que l’aluminosi ha estat un estigma que ha pesat durant molts anys al barri i que ha tingut un cost social massa alt. Molina reclama a les administracions que tinguin més sensibilitat davant casos que afecten sectors amplis de la societat.