La superilla del Poblenou es va estrenar el primer dilluns de setembre del 2016, ara fa 10 anys. El procés d’implementació d’aquesta nova estratègia urbanística no va ser fàcil, per les reticències per part de veïns i treballadors de la zona. Una dècada després, aquesta oposició s’ha revertit i les opinions són força positives. Els ciutadans que fan ús d’aquest eix verd valoren sobretot el benefici que ha suposat per als vianants, amb menys cotxes i més espai per a zones d’estada i de joc.
Inicis complicats
Recordem, però, que als inicis van ser moltes les veus contràries. Fins i tot, es va crear una plataforma d’afectats que criticaven el canvi i que es va arribar a manifestar en diverses ocasions perquè es rectifiqués el projecte.
L’adaptació, també per als treballadors
Amb els anys, però, no ha quedat una altra opció que adaptar-se. Si fa 10 anys sentíem transportistes queixar-se dels horaris restringits i la falta d’espais per fer les càrregues i descàrregues, ara també hi veuen els beneficis: “Abans acabàvem molt més tard i hem avançat molt en aquest aspecte”, explica Ramón García, de la companyia Sertrans. Entre d’altres, a l’estiu avançar els horaris permet no treballar en les hores de més calor i també ajuda en la conciliació: “Els xòfers surten abans i poden gaudir de les famílies a la tarda”.
Una transformació urbanística que, per tant, no només ha canviat els carrers, sinó també la manera de viure’ls.
Amb la feina feta per créixer
Que aquesta revolució urbanística s’implantés al Poblenou no és casualitat. Es va triar una zona amb poca densitat de trànsit i residents, ideal per fer assajos i minimitzar-ne l’impacte. Aquesta va ser la primera de les 503 superilles projectades arreu de la ciutat segons el Pla de mobilitat municipal del 2018.
Si es fes realitat, s’hauria d’intervenir en 2.500 carrers amb una superfície total de 6,2 milions de metres quadrats alliberats per a usos ciutadans.
Ara bé, per fer-ho possible, la teoria deia que el trànsit s’hauria de reduir un 15 %. “El 2023, el percentatge de cotxes reduïts era d’un 25 %”, declara Salvador Rueda, ecòleg urbà i ideòleg de les superilles, qui, per tant, creu que “es poden aplicar quan es vulgui”.
Un cost assumible?
Un altre front és el cost d’afrontar un projecte d’aquestes dimensions. En aquest sentit, Rueda recorda que “la superilla de Sant Antoni va tenir un cost de 45 euros per metre quadrat”.
Aplicada a totes les superilles projectades, representarien 280 milions d’euros. Per a ell, és una partida assumible per a una ciutat que compta amb un pressupost d’uns 4.000 milions d’euros.
