Incomptables restes de pintura a l’oli, fusionades aleatòriament fins a convertir-se en una acolorida escultura tan discreta i sòlida com el procés que reflecteix, els 30 anys de treball de Xevi Vilaró, reposen en un racó del taller de l’artista a la Cellera de Ter. Vilaró va néixer i viu en aquesta població a tocar del massís de les Guilleries. Un paisatge de vegetació frondosa, poblat de roures, alzines i castanyers, que impregna el dia a dia i defineix l’esperit dels habitants d’aquest territori. També el seu. Lliure, lleial, bondadós, feréstec.

El pintor ens parla amb entusiasme dels oficis vinculats al bosc, l’entorn en què va treballar tota la vida el seu pare, desaparegut recentment i a qui recorda amb tendresa i admiració. Vilaró assegura que la ‘relació d’amics’ que ha mantingut amb els seus progenitors l’ha marcat fortament. La seva mare va ser, a més, qui li va regalar el primer pinzell i pintures: “Em va donar la vida. Per segona vegada”, diu amb serietat agraïda, molt conscient del que va suposar aquell fet.


Tinc una part molt infantil, encara em fa il·lusió tot i crec molt en el que faig. Soc com un nen que es fa una cabana al bosc

La seva obra ha estat exposada i es cotitza internacionalment però Xevi Vilaró no es deixa enlluernar ni temptar pels suposats luxes i atractius d’un mercat de l’art que, sap, l’hauria premiat encara més si s’hagués sotmès a les seves dinàmiques: “Hi ha hagut galeristes que m’han dit ‘ves per aquí, ves per allà’, però vull anar per on jo vull i ja està. Jo crec que aquesta és l’essència. Em sento còmode així. No vull ser d’una altra manera, vull ser el que sento“, explica serenament. 

En boca de Xevi Vilaró el concepte “llibertat”, tan sovint invocat com segrestat i pervertit, recupera el seu significat i ressona honest i poderós. Vilaró parla clar, no té por de la mirada aliena perquè no en depèn. La seva és una senzillesa clarivident, humil però segura, la d’algú de poques però fortes conviccions i que connecta amb el sentit més transcendental i valuós de la vida. Com la que brolla inexorable en el paratge on enregistrem l’entrevista per aquest “Retrats“.

Xevi Vilaró Retrats 2022

Natura

“Em dona protecció. I potser aïllament, també. Perquè crec que ets tu. És net”. Així és com descriu Xevi Vilaró el seu vincle amb la natura. Hi passeja i la recorre en bicicleta però la forma amb què s’hi fusiona de manera més intensa és, probablement, volant en parapent. Fa més de dues dècades que practica aquest esport que, considera, l’eleva a un estat que compara amb la meditació i li permet connectar “amb alguna cosa que no veus però que hi és”.

Vilaró insisteix en la necessitat de mantenir un contacte real, respectuós i sincer amb la mare terra i és molt crític amb un món contemporani que considera cada vegada més superficial i materialista, que “dona l’esquena al més important”. Les seves obres recullen de manera impactant aquesta tensió, el pols entre la potència i la fragilitat del medi i ens obliguen a confrontar la nostra responsabilitat particular en l’emergència global.


L’ésser humà resta. Jo també. Som una plaga, paràsits egoistes i destructius. L’economia, les ganes de poder… aquesta gana… tot pel diner

En els quadres de Vilaró, animals, plantes i humans conviuen amb màscares de gas, cablejats i bales. Hi ha vida però està amenaçada. La mort que aguaita és prematura. “L’obra de les flors pot semblar la més dolça […]. Imagina’t aquella pintura al cap de dues setmanes, si fos real. Hòstia, quin drama! Seria fosc, tot pansit.”, explica a mode d’exemple.

Un altre miratge és el que proposa a la seva peça sobre les espècies animals en vies d’extinció: l’espectador aprecia de lluny un llampant daurat conformat, en realitat, pels projectils que aniquilen la fauna. Xevi Vilaró treballa amb una paleta estable de quatre colors principals, presents en totes les obres, a partir dels que es despleguen altres tonalitats segons el cas.

En els seus inicis pintava sobre tela però de seguida es va sentir atret pel metacrilat, un material que va triar per aconseguir una nitidesa que fa encara més inquietants les estampes que proposa. La bellesa que desprenen a primer cop d’ull, captiva. L’atracció, però, ràpidament es converteix en una incomoditat que fa inevitable la reflexió.

Xevi Vilaró Retrats 2022

Violència humana

Xevi Vilaró assegura que molt poques persones li desperten un sentiment d’odi. Antonio María Rouco Varela n’és una. El cardenal espanyol és el protagonista d’una instal·lació en què l’artista critica el rol de l’Església posant el focus en els abusos sexuals a menors comesos per membres d’aquesta institució. Vilaró denuncia “la doble moral que encara hi ha a la societat, totalment obsoleta” i insisteix en el fet que “s’ha de ser crític” i que cal actuar amb contundència davant de fenòmens com aquest.

Vilaró va començar aquesta obra fa temps i després de quedar temporalment aturada n’ha reprès recentment l’execució. Vandalitzant-la amb esprai i llançant-la, literalment, per la finestra del seu estudi. Darrerament, Vilaró ha estat destruint algunes de les seves obres. Una acció “molt punk” darrere de la qual hi ha “molta sensibilitat” i que, assegura, la primera vegada li va fer molt mal: “Aquest mal que em fa a mi suposo que li fa a l’espectador. Per tant, ja estàs provocant alguna cosa”. 


A mi m’agrada l’artista o l’art que provoca. Encara que sigui ‘què està fent aquest?’

A part del món eclesiàstic, Vilaró ha tractat pictòricament altres violències endèmiques com el masclisme. I ho ha fet de manera descarnada, plantejant la possibilitat d’un “feminisme actiu” representat per “unes superheroïnes” que s’armen per “matar ‘tios’ que havien abusat sexualment de dones”. Una guerrilla de ‘Mantis’ que es desplacen a tota velocitat en cotxe esportiu metralleta en mà per impartir una justícia desautoritzada per un sistema que no aconsegueix garantir-la amb eficàcia.

Xevi Vilaró Retrats 2022

Per mi la violència també és un desnonament… […] En política hi ha violència. Els polítics són violents

Xevi Vilaró Retrats 2022

Crear en llibertat

“No m’agradava el sistema educatiu, no m’hi sentia còmode”, recorda Vilaró de la seva etapa infantil a les aules. Després de la primària i un fugaç pas pels estudis professionals es va posar a treballar: “A mi ningú em va preguntar si volia ser electricista. Jo no volia ser electricista. No sé què volia ser, però electricista no, joder!”, es lamenta. Primer de mecànic de cotxes, després a la fàbrica. Fins que va topar-se inesperadament amb els pinzells.

Té clar que ser autodidacta i no haver fet estudis universitaris “no és ni millor ni pitjor”. De l’època d’obrer assalariat assegura que n’ha mantingut la rutina de seguir uns horaris: s’aixeca a les vuit del matí i, després d’esmorzar al bar d’uns amics i respondre correus, es posa a pintar: “S’ha de ser molt disciplinat. Si vols fer el que sents hi ha d’haver un esforç molt gran darrere”, assevera. 


La meva mare em va comprar un pinzell i pintures quan tenia 17 anys. Va ser la primera vegada que em vaig sentir útil

Insisteix que en un principi “pintava bastant malament” però que obrir la porta de l’art el va fer sentir-se en plenitud i això li va proporcionar l’energia per tirar endavant. Vilaró reconeix que, al llarg de tots aquests anys, ha lluitat molt per aconseguir que el seu projecte artístic funcionés i confessa que alguns aprenentatges deixen un regust agre: “Quants galeristes amb qui he treballat s’han quedat una obra meva? No tots els artistes hem portat una bona gestió de les nostres obres”.

Però Xevi Vilaró no té ràbia per un circuit de l’art que és conscient que també “li ha donat tot” i assumeix amb veritable aplom els riscos adquirits i les decisions preses: “Si jo volgués vendre més obra, només hauria de decidir fer un altre tipus d’obra, però no ho decideixo. Crec que va per aquí la llibertat.” Ara, el seu instint emancipat l’està portant a endinsar-se en nous terrenys expressius com el del tatuatge que, després d’anys d’experimentar-lo en pròpia pell, ha començat a exercir amb amics i coneguts i rumia portar a espais expositius.

Un exemple més de com ha estat fidel sempre al que volia. Conscient i orgullós, afirma que anar contracorrent “no és tan complicat” i, amb la serenor pròpia de qui viu en pau, insisteix: “Tot són decisions’. Davant aquesta evidència, és impossible no qüestionar-se les pròpies.


El món de l’art m’és igual. Vaig dir que seria sincer amb la meva obra fins al final. I encara ho soc, crec. I m’és igual si es ven o no es ven

Xevi Vilaró Retrats 2022