Vestida de negre, la figura menuda i àgil de Sasha Asensio passa fàcilment desapercebuda entre el colorit, vibrant i sempre estimulant, paisatge humà del Raval. Però la seva discreció, tan innata com conscientment buscada, conviu amb una popularitat inevitable que el fa aturar cada dos per tres per xerrar uns instants amb qui el saluda amb afecte pel carrer.
La majoria dels qui l’interpel·len són persones a qui Asensio ha retratat en alguna ocasió, veïns del barri poc acostumats a generar admiració i, encara menys, a ser valorats com a subjectes artístics. Ànimes amb històries i quotidianitats particulars però que tenen en comú ser maltractats i invisibilitzats per un relat hegemònic que esbiaixa la realitat i decideix col·locar-los en categories residuals, excloent-los de la suposada normalitat.
El millor reflex del triomf de la mirada simplista i classista imperant és que, certament, moltes de les fotografies de Sasha Asensio poder ferir la sensibilitat d’alguns espectadors. Ell mateix reconeix que poden resultar incomòdes perquè es fixen en “allò que no interessa” però és precisament per això que les considera necessàries i útils per canviar el paradigma: “No podem mirar a una altra banda, escombrar sota la catifa, les persones són com són, s’han de mostrar sense vernís i això s’ha d’acceptar”, afirma.
De tot plegat en parlem amb ell des d’un espai emblemàtic, testimoni des de fa més de dos segles del batec del Raval: el Bar Marsella, al propietari del qual agraïm que ens obrís expressament les portes del local per enregistrar aquest ‘Retrats‘.
Fotografio el que vull, com vull i quan vull. La fotografia es converteix en una necessitat, una obligació, una obsessió
La llum dels marges
Sasha Asensio qualifica les persones que retrata d’extraordinàries, adjectiu que el diccionari atribueix a allò “que és fora de l’ordre o de la regla comunament seguida”. És exactament això, però també alguna cosa més. Asensio fa aflorar altres capes que conformen la personalitat d’éssers “amb suposats defectes que es converteixen en virtuts i les eleven a una categoria superior”, explica. Figures que l’interessen especialment per com, des dels marges, “resisteixen i s’adapten, salven les dificultats i aconsegueixen el seu dia a dia”. Un teixit humà que considera alhora “una joia i una dinamita social”.
L’espontaneïtat és una altra de les característiques del treball d’Asensio. La seva, fotografiant a qui troba per atzar gràcies a portar sempre la càmera a sobre, “fins i tot per anar a pixar”, i la dels retratats, que es presten a la proposició imprevista de deixar-se immortalitzar. Acostumen a reaccionar amb tendresa, relata, i en el moment de posar-se en front de l’objectiu, “tots volen sortir bé”.
La mirada d’Asensio es dirigeix sobretot als rostres, però també explora el conjunt del cos perquè aquest “és un mapa: cicatrius, tatuatges… són senyals i missatges que permeten fer un diagnòstic més ajustat”. Per això, quan la complicitat creix i la situació ho facilita, proposa a qui té davant fotografiar-lo nu: “És com una festa, una celebració… perquè volen mostrar, és com un crit, aquí estic!”, diu.
Vivim en una societat que va amb pressa, no ens aturem a veure persones que tenen una llum enorme
Realitats tabú
Cèrber, en la mitologia grega, era el gos gegant de tres caps i cua de serp que custodiava les portes de l’infern. Aquest és el nom que Sasha Asensio ha donat al projecte fotogràfic que ha desenvolupat en un narcopís del Raval al qual va poder tenir accés per documentar el que hi passava. Denuncia l’estigmatització que pateixen els toxicòmans i insisteix a aclarir que el que hi ha en aquests averns contemporanis són “persones sensibles i amb carències que necessiten ajuda”.
El de les drogues és un dels entorns assenyalats i castigats socialment en què Asensio s’endinsa i hi posa llum. També el de les persones que exerceixen la prostitució, de les quals destaca com a comú denominador la seva capacitat per “enfrontar-se a la vida i conèixer el gènere humà. Són psicòlegs!”, exclama. D’entre elles, té un especial record per Ramona Coronado García, coneguda popularment com a ‘Mònica del Raval’ i a qui Francesc Betriu va dedicar un documental. Asensio, que li va fer diverses sessions fotogràfiques, en ressalta la seva “capacitat intel·lectual altíssima”.
Sovint la bellesa és on un menys s’ho espera, l’emoció i els sentiments on un pensa que no n’hi ha
Fa gairebé dues dècades que Asensio viu al Raval, un “barri de contrastos, amb coses molt modernes i hipsters i molta pobresa i barraquisme vertical”; i força anys també que hi fotografia els seus veïns: “Observo que cada vegada hi ha més persones sense recursos, que viuen en un estat de pobresa constant, passen els anys i segueixen anant a cua de la fam”. Tot i aquesta situació, insisteix, “tenen els seus projectes de vida, de millorar, de créixer econòmicament, intel·lectualment… i tenir un lloc a la societat més ben ubicat”.
Situacions que, amb les singularitats de cada territori, també impregnen la quotidianitat d’altres barris populars, tant cèntrics com perifèrics, de les grans ciutats al segle XXI. Asensio planteja la majoria dels seus projectes amb caràcter obert i atemporal. Així, a partir de successives visites i estades, ha explorat zones com la Mina, a Sant Adrià del Besòs, o el barri no oficial de Las 3.000 viviendas als afores de Sevilla.
Entre els treballs que desenvolupa en altres països, a part de les primeres passes com a fotògraf de carrer al Rio de Janeiro que el va veure créixer, destaquen el centrat en el Quartieri Spagnoli de Nàpols, i el dedicat a Skid Row, a Los Angeles. En Sasha assegura, amb un somriure murri i perspicaç, que tan sols “és un nen amb curiositat”. Les seves imatges ens conviden a recuperar la innocència i l’esperit entremaliat propi de la infantesa, lliure de prejudicis i sens dubte, molt més humà. Només li podem donar les gràcies.
