Alguns estris i diversos aliments reposen al marbre de la cuina, el primer espai que trobem quan ens obre la porta i que travessem per arribar a la sala d’estar. Faré un arròs, explica. Mentre situem les càmeres mirant de no veure’ns afectats pels intensos raigs de llum que travessen l’estança, una mena de corredor volat que connecta màgicament l’estretor del Gòtic amb l’amplitud de la plaça Reial, ens ajuda movent alguns mobles i espera que acabem tot mirant l’ordinador i alguns dels molts papers que ocupen la taula despatx.

Nazario Luque Vera ens rep a casa seva amb afabilitat i sense presses. Lluny queda el temps en què els dies, i encara més les nits, estaven farcits d’impovisació compartida. “La meva vida és la d’una persona de 77 anys i, afortunadament, m’ho passo bé llegint, veient pel·lícules…”, assegura. També té cura de les més d’un centenar de plantes de qui va ser el seu estimat company de vida durant més de 30 anys.

El record d’Alejandro Molina, mort el 2014, és present en molts moments de les prop de dues hores de conversa en què Nazario enllaça sense gairebé aturar-se en un tema: de les anècdotes viscudes amb Ocaña o els companys d”El Rrollo enmascadaro’ en comunes vitals i creatives; a la transformació de Barcelona, que ha observat des de la seva finestra domèstica; les relacions amb els seus diferents parelles o la necessitat de seguir conquerint drets i llibertats per al col·lectiu LGTBIQ+ enfront d’un puritanisme que roman.


“Per mi el pitjor d’una persona és la mesquinesa”

Retrats Nazario Luque Vera lateral color

El pare del còmic undergound espanyol fa anys que no dibuixa. Nazario va canviar les historietes per la pintura, però després d’uns anys, coincidint amb la crisi econòmica del 2008 que va arrossegar diverses galeries, també va deixar els pinzells. Es va entregar, llavors, a l’escriptura de les seves memòries: ‘La vida cotidiana del dibujante underground’ recull l’etapa de joventut i ja té altres volums preparats pendents de publicar. El que sempre l’ha acompanyat és la fotografia.

“Voyeur” de la plaça Reial

La finestra de l’últim pis de l’edifici d’una de les cantonades de la plaça Reial està oberta. Si fixem la mirada és possible que hi distingim el reflex d’una lent oscil·lant. Des d’aquesta talaia particular Nazario ha capturat durant dècades amb les seves càmeres milers d’instants de vida dels habitants efímers i estables d’aquest emblemàtic espai barceloní del que també n’ha observat i documentat l’evolució urbanística.

Nazario assegura que sempre li ha agradat fer fotos i la “fauna de la plaça” ha estat font inesgotable d’inspiració per al seu instint “voyeur“. “M’interessen els personatges, però també el temps, el retrat de la seva evolució”, explica. Figures com els que ell anomena “homes sense rumb” que un dia “apareixen amb una motxilla, es passen tres dies vivint i alternant amb la gent de la plaça i, de sobte, desapareixen”. Però també veïns, amb o sense llar; grups d’artistes de diverses disciplines, de la capoeira als saltimbanquis; turistes més o menys exaltats, estudiants de belles arts fent dibuixos al natural; amics i enamorats que celebren la vida… i tota mena de perfils que es puguin imaginar.

La plaça Reial em va atreure molt des de la primera vegada que vaig passar per Barcelona”

Retrats Nazario Luque Vera a casa seva 2021
Nazario viu en un pis de la plaça Reial des de fa més de 30 anys

Contracultura i còmic underground

Nazario va arribar a Barcelona amb una carpeta plena de dibuixos impublicables en el context encara fortament repressiu dels últims anys del franquisme. Ell és l’autor de ‘La visita’, una història a doble pàgina de forta càrrega sexual que està considerada el primer còmic gai espanyol. I un dels integrants, al costat entre d’altres de Mariscal i dels germans Miquel i Josep Farriol (coneguts artísticament com a Farry i Pepichek), d’‘El Rrollo emmascarado‘, revista pionera del còmic underground autoeditada el 1973.

A la comuna del carrer del Comerç era l’únic homosexual”

Després vindrien títols com ‘La piraña divina’ —del que es van imprimir clandestinament en una vietnamita de l’Escola d’Enginyers uns 300 exemplars que es van vendre al primer festival Canet Rock el 1975— i ‘San Reprimonio y las Pirañas’. Van ser anys de pisos compartits en què vida i obra es fusionaven, assistint a la gestació i expansió d’una contracultura lligada a la Transició que seria més conscientment admirada dècades després. Ja als anys 80 i sota el paraigua d’Ediciones La Cúpula, veuria la llum la reconeguda saga de la detectiu trans Anarcoma publicada originalment a la revista ‘El víbora’.

Nazario Luque Vera a casa seva perfil Retrats
Nazario Luque Vera fullejant el volum que reuneix l’obra completa d’Anarcoma, un dels seus còmics més coneguts.

La transformació de Barcelona

Fascinat per la ciutat, Nazario va trobar la manera d’instal·lar-se amb certa seguretat econòmica a Barcelona fent ús de la seva plaça de mestre nacional. El van destinar a una escola de Vallbona, on impartia classe amb els cabells llargs, les ungles pintades i sabates elevades. Superada la sorpresa estètica, calia que els seus mètodes pedagògics també fossin acceptats: “Havia de demostrar als mestres que els nens de la meva classe, fent el que volien, sabien tant o més que els de les seves amb el rigor i la repressió amb què els educaven”, recorda.

Però el veritable objectiu de Nazario era centrar-se en la creació artística i no va trigar a deixar la docència. Ja immers en els cercles contaculturals barcelonins, el seu amic José Pérez Ocaña el va avisar i quedava un apartament lliure al bloc de la plaça Reial on vivia i no va dubtar a instal·lar-s’hi. “Hi havia dues pensions a baix. Hi havia molt home sol”, explica mentre riu en recordar com Ocaña atreia l’atenció dels hostes mentre orinaven en un vàter visible als veïns: “Es baixava els pantalons, treia el cul per la vidriera i el tio… o tancava corrents la finestra o pujava a follar amb ell”.

En acabar els 70 va començar la repressió. Es va començar a passar el corró a tots els nivells, des de la llibertat de carrer al cultural”

És evident que l’ambient de la plaça Reial ha canviat molt, termòmetre i mirall de l’evolució global de la ciutat. Nazario rememora l’impacte d’iniciatives lligades als Jocs Olímpics com la campanya “Barcelona posa’t guapa”: “Van donar diners per arreglar els habitatges i, de sobte, van aparèixer propietaris de cases que no sabien ni que tenien, però que van veure que en podien treure un benefici”.

Operacions especulatives que transformarien el paisatge físic i humà en el procés per fer de Barcelona una atracció turística de primer ordre. “Tot va anar evolucionant d’una manera força lletja”, considera Nazario, que també ha anat acompanyat d’un empobriment cultural i de llibertats: “Abans hi havia un parell d’homes que anaven nus per la Rambla i, de sobte, va sortir una llei que ho prohibia”, encara que a ningú no li molestava.

Rodatge Retrats Nazario Luque Vera 2021
Un moment de l’entrevista a Nazario Luque Vera

Passió pel sexe

Nazario ha mantingut una intensa activitat sexual al llarg de la seva vida, fins al punt de considerar-se’n gairebé un addicte. D’una banda, en parella amb Alejandro Molina. Un parella oberta, que compaginaven amb les relacions amb nombrosos amants. Vincles sexoafectius amb característiques clarament diferenciades: “Una parella és una parella i un ‘nòvio’ és un ‘nòvio'”, assevera.

Distingeix entre la quotidianitat plenament compartida “d’estar junts tot el temps” i les trobades esporàdiques tot i que recurrents: “Hi ha parelles estables que havíem conegut amb 30 anys i en tenien 50, però no per això els anaves a llençar, perquè havia envellit amb nosaltres, i molts els segueixo tenint”, explica. És contrari a exigir fidelitat per caprici, por o dependència, tot i que confessa que “ho va passar molt malament” la primera vegada que va trobar l’Alejandro al llit amb un altre home i que una relació oberta “no s’aconsegueix de bones a primeres”.

Es pregunta si les generacions més joves es plantegen l’intercanvi de parelles i l’exercici de la llibertat sexual “i de coco” que ell sempre ha defensat i practicat enfront de “l’estretor de mires” amb què la societat sovint pressiona. “Si no proves una cosa, no saps si t’agradarà o no”. Tan senzill, o complicat per a alguns, com això.


Deixar llibertat és la millor forma de mantenir la parella”