Tenia uns cinc anys i estava llegint. Li va semblar que no era tan difícil allò d’escriure i va decidir que, si se li acabaven els libres, ella mateixa en podria crear de nous. És el primer record que Míriam Cano té associat a la literatura, disciplina a la qual viu vinculada des de diferents perspectives.

Autora, docent, periodista, traductora, rapsoda, lectora… Míriam Cano explora, crea i propaga l’art de la paraula amb una naturalitat visceral que ha de trobar escletxes en un sistema que, denuncia, segueix infantilitzant les dones i un sector, el cultural, marcat per la precarietat.

Arribant a la quarantena, destaca la importància d’una consciència i plenitud individual combinada amb una sororitat extensible a una xarxa de complicitats, afectives i intel·lectuals, teixides des de la profunditat i l’honestedat.


El sentit d’escriure

Míriam Cano ha publicat fins ara tres llibres de poesia. El primer, el 2013: ‘Buntsandstein’, un recull amb títol de reminiscències geològiques que s’endinsa en l’erosió que comporta tota existència. El 2016 va veure la llum ‘Ancoratge’ i, el 2020, en plena pandèmia, ‘Vermell de Rússia’. Tres obres que, com ella mateixa explica, tracten de processos de regeneració personal. Tot i això, Cano considera que el motor dels escriptors és “respondre a les preguntes sobre la condició humana, sobre el món” i que l’experiència pròpia és tan sols un punt de partida.


No crec que la vivència hagi de ser material literari acabat

De la poesia l’atrapa que empeny a “amanyagar una vivència fins a convertir-la en alguna cosa gairebé sublim”, però assegura que no se sent estrictament poetessa i no amaga el seu interès per la narrativa. Li hem pogut llegir el conte ‘La comuna de París‘, inclòs a “Cremen cels”, però… quan trigarà a compartir la seva primera novel·la? Defuig respondre amb un somriure sagaç.

Llegir i recitar

Els llibres l’han acompanyada tota la vida. Per plaer i, en la vida adulta, també per feina. Explica que al sofà de casa en té piles, agrupats per temàtiques i projectes: els que li serveixen per documentar-se, els que ha de comentar, els triats per pura curiositat i instint… Recorda amb felicitat el dia que la seva mare la va acompanyar a fer-se el carnet de la biblioteca i confessa que mai no surt de casa sense un llibre i que, quan marxa de viatge, se n’emporta una maleta plena.

Llegeixo a totes hores. Sempre que puc tinc diferents llibres començats

També li agrada llegir en veu alta, compartint l’experiència amb un públic que també hi participa, escoltant, de la paraula. Sobretot, poesia. Sobretot, però no només, els seus poemes. “En els recitals de poesia s’hi crea una màgia molt especial“, explica. Tot i que quan va publicar el primer llibre de poemes la idea de recitar -los li feia cert vertigen, ara gaudeix enormement de l’experiència i en valora la capacitat de trasmentre l’emoció experimentada en el moment d’escriure.

Rodatge Retrats Míriam Cano
Un moment de l’entrevista amb Míriam Cano a l’Escola Bloom

Propagar literatura

A més de creadora literària, Míriam Cano és periodista, docent i traductora. Diferents rols i canals a través dels quals expandeix el seu coneixement i entusiasme per les lletres. D’una banda, col·labora amb diferents mitjans de comunicació, des d’on comenta i recomana títols ben diversos posant atenció a “trobar llibres que ens puguin ajudar a entendre les coses que passen”.

També forma part del professorat de l’Escola Bloom, fundada pels també escriptors Borja Bagunyà i Lana Bastasic. El centre aposta per canalitzar la curiositat i despertar la mirada creativa particular dels alumnes, més que la part estrictament formal.


La docència m’obliga a qüestionar-me coses que jo mateixa faig com a escriptora

Cano assegura que la docència l’ha ajudada a revisar la seva pròpia escriptura, com també ho ha fet la traducció, que exerceix de manera esporàdica. “Has de pensar en la puntuació, en la veu, en les pauses, en el to…” i reconeix que això li proporciona “un arsenal de recursos que es van integrant d’una manera increïble”. Entre les autores que ha traduït hi ha les poetesses Emily Dickinson, Rafeef Ziadah i Lebo Mashile.

Retrats Míriam Cano llegint
Míriam Cano en un dels espais de l’Escola Bloom

Viure en femení

Molta gent coincideix a destacar que la pandèmia i la situació de confinament han afavorit un exercici de presa de consciència i de balanç vital. “Em va agradar veure que tenia una xarxa d’afectes molt important, que tenia recursos per no avorrir-me a casa meva, que havia construït un lloc bonic on viure i totes aquestes coses que normalment no donem importància”, explica Cano de les seves sensacions aquells mesos.


Sempre intento establir vincles de profunditat amb la gent que m’envolta

És més conscient que mai que li agrada i vol viure intensament, actitud que ella resumeix com “estar preparat perquè les coses surtin fatal i intentar no perdre-te-les només per la por de la patacada”. Insisteix en la importància “d’estar bé amb un mateix, de saber estar sol” i des d’aquesta posició teixir una xarxa de relacions lliures i sòlides. Preguntada sobre com imagina el futur, no vacil·la: “Mentre estiguis fent allò que vols sense esperar gaire reconeixement i al voltant tinguis gent amb qui compartir una calçotada, no pots esperar gran cosa més, oi?”. Difícil no estar-hi d’acord.