Ens rep amb un somriure afable i un parlar cordial i pausat. Però només calen uns segons per adonar-se que el posat serè d’Enric Puig Punyet amaga una intensa activitat interior i és un mèrit afegit enmig de les demandes i consultes constants que se li reclama resoldre.

El nou director del Centre d’Arts Santa Mònica ha estat durant mesos treballant amb el seu equip de portes endins, però ha arribat el moment de presentar al públic el nou rumb d’una institució que massa sovint ha semblat anar a la deriva. Els nervis i la il·lusió per tenir-ho tot a punt i que el projecte arrenqui amb solidesa es veuen i es respiren en l’ambient.

Puig Punyet encara aquest repte des d’una maduresa jove, sumant la vitalitat d’haver just traspassat la quarantena a la profunditat d’anys de contacte professional amb l’ecosistema creatiu local. És músic, ha comissariat nombroses exposicions d’art contemporani i atresora l’experiència d’haver gestionat la fàbrica de creació La Escocesa.

Retrats Enric Puiug Punyet Santa Mònica 2021

Un coneixement transversal del sector cultural que es complementa amb la claredat de pensament de la seva vessant com a filòsof, que ha cultivat com a assagista reflexionant, sobretot, entorn dels reptes de la societat postdigital actual. Després de ‘La cultura del ranking’ (2015), ‘La gran adicción. Cómo sobrevivir sin internet y no aislarse del mundo’ (2016), i ‘El dorado. Una historia crítica de internet’ (2017), durant el confinament viscut per la pandèmia del coronavirus va escriure ‘Los cuerpos rotos. La digitalización de la vida tras la covid-19’ (2020).

Un optimisme crític, que combina la convicció i l’exigència de compromís transformador amb la consciència i preocupació pel pes de les dinàmiques sistèmiques, impregna els pensaments que Enric Puig Punyet comparteix en aquest ‘Retrats’.

‘Retrats’, també a YouTube

El nou Santa Mònica

“Reset” significa, literalment, “reiniciar”. El terme, propi de l’àmbit informàtic i naturalitzat des de fa temps en l’ús general, transmet la netedat, el potencial i l’optimisme de tota nova oportunitat, però també duu implícit el record d’una herència fallida i condicionant. Així, com un “reset”, és com Enric Puig Punyet planteja la nova etapa del Centre d’Arts Santa Mònica.

El nomenat fa uns mesos director d’aquest equipament de creació i difusió artística contemporània de la Generalitat considera que calia trencar amb la “tendència que havia tingut els últims anys de ser una mena de calaix de sastre”, però sense donar l’esquena a la llarga història de l’espai, fet que s’ha traduït, per exemple, en la recuperació de l’antic claustre del convent que dona nom al centre.


Retrats Centre d'Arts Santa Mònica 2021

Puig Punyet aspira a trencar inèrcies: passar d’una estructura tradicional, marcadament jeràrquica, a una lògica organitzativa horitzontal i esdevenir un espai dinamitzador de relats més que un generador de veritats. La participació i la integració en positiu de les eines de la societat postdigital són eixos principals del seu projecte.

El nou Santa Mònica estructurarà la programació en cicles de tres o quatre mesos en què diversos artistes crearan la seva obra particular, alhora que reflexionaran conjuntament entorn d’un tema o pregunta. L’interessant d’aquesta aproximació, assegura Puig Punyet, és que “no està plantejat com un ‘statement’ que l’exposició vol treballar i vol comunicar d’una manera concreta, sinó més com una preocupació que es comparteix“. La primera proposta: qüestionar les metodologies que hi ha darrere el mateix format expositiu.


Volem traduir els continguts que generem a diverses realitats del barri

En paral·lel, a través d’una convocatòria pública, es crearan grups de treball centrats en mediació, comunicació i disseny editorial, entre d’altres, que durant gairebé un any investigaran i aportaran la seva visió lliure però complementària entorn de la programació. En definitiva, es planteja que el Santa Mònica sigui un “laboratori de creació col·lectiva”. Un esperit que, a més, vol traspassar els límits físics i mentals del centre, buscant la interacció i implicació directa de l’entorn proper.

Retrats Enric Puiug Punyet Santa Mònica 2021

La nova institució

Recuperar la capacitat d’escolta i aprofundir en la vocació de servei a la societat. Abandonar una perspectiva unidireccional en favor d’una sensibilitat recíproca. Així és com Enric Puig Punyet creu que s’han de reformular les institucions i, més concretament, les culturals. Considera que en els últims anys aquestes s’han caracteritzat per ser “monolítiques”, que han funcionat a partir de discursos tancats en què “una comunitat d’experts donava la informació al públic sobre com s’havien d’entendre les coses” i que s’han basat en una “concepció molt rígida i molt sòlida de l’autoria”.

Enfront d’aquest model que ha elititzat els centres culturals, Puig Punyet aposta per obrir-se i deixar-se influenciar pel que passa al carrer, atraient i emetent alhora discursivitats plurals, sense renunciar a l’excel·lència professional. Una visió que enllaça amb el corrent que ha anat transformant el tradicional comissariat en un rol de curadoria, en què el protagonisme es transforma en acompanyament.


Hem de ser capaços de treballar amb lògiques de recerca artística de nivell avançat però, alhora, traduir això al veïnatge

Retrats Enric Puiug Punyet Santa Mònica 2021

Puig Punyet també insisteix en la utilitat de l’art i en la importància d’aconseguir que sigui percebut com un bé necessari i d’impacte quotidià. En aquesta línia, defensa el paper i la responsabilitat de l’artista a l’hora de “generar nous imaginaris, fer anàlisis crítics i ser prescriptors de sentit” en el context postdigital actual.

L’art com a motor de canvi i contrapès al sistema capitalista que, denuncia, ha posat l’accent en la producció de l’objecte. Segons Puig Punyet, s’ha tendit a exaltar les arts en relació amb el mercat i a valorar els públics en termes quantitatius.

Viure (al marge) d’internet?

Treballar de comercial, conèixer i mantenir una comunicació fluida amb algú, jugar amb els amics durant l’adolescència… és possible viure aquestes experiències en l’actualitat sense utilitzar internet? Dit d’una altra manera, és possible no estar (hiper)connectat sense que això impliqui aïllar-se del món? Aquesta pregunta articula els testimonis recollits per Enric Puig Punyet a ‘La gran adicción’, un conjunt d’exemples de desconnexió digital que esdevenen veritables apostes conscients per una vida més humana i saludable psicològicament.

Puig Punyet també és autor d”El dorado. Una historia crítica de internet’, en què relata com es va pervertir i posar fi a la possibilitat d’un accés lliure i universal al saber amb què havien somiat els creadors de la xarxa: “Google ho va canviar tot i aleshores ens ho va tornar a estructurar d’una manera jeràrquica, tot i que més amagada”, alerta.


És terrorífic pensar en un escenari de completa automatització, en els dispositius digitals i en nosaltres mateixos

En el seu últim llibre, ‘Los cuerpos rotos. La digitalización de la vida tras la covid-19’, Puig Punyet va més enllà d’internet i es fixa en la tendència tecnologitzadora a tots els nivells. És evident que el context pandèmic ha fet més evidents les forces que regeixen el món en què vivim però no està tan clar que estiguem sent capaços de llegir correctament les seves mancances i fortaleses: “tot i la gran catàstrofe que estat, també era un moment per reformular moltes coses” però “no ho estem aprofitant prou”, considera.

Puig Punyet conclou que la pandèmia ha potenciat el relat hegemònic que atribueix infalibilitat als cossos digitals empenyent també, encara més, els humans cap a aquesta aspiració. Paradoxament, això també està generant un moviment creixent de consciència i resistència. Així que està per veure cap a quina banda es decanta en el futur l’actual tensió “entre la necessitat d’estar constantment connectats” i la de tenir més “moments de certa desconnexió. Quina és la vostra aposta personal?


Retrats Enric Puig Punyet Arts Santa Mònica