compartir
Possiblement heu anat algun cop al Gran Teatre del Liceu per gaudir d’una òpera, a la Sala Apolo per emocionar-vos amb un concert i al Museu Picasso per amarar-vos d’art amb alguna exposició temporal. Però probablement no deveu haver entrat a les bambolines, als camerinos, als despatxos i als indrets restringits al públic per veure com funcionen aquestes institucions i qui hi treballa. Aquest documental us hi convida.
“El que no s’imagina la gent quan ve a un concert és tota la feina que hi ha al darrere. Quan veus un grup tocant penses que és posar els amplis i començar, però hi ha molta feina al darrere, molta”, explica la cap de producció de l’Apolo, Maria Vives Torralba, que fa més de 12 anys que hi treballa.
Hi coincideix Rosa Sánchez Rodríguez, responsable de l’edifici del Museu Picasso, quan destaca que “hi ha molta activitat que el visitant no veu“, i detalla: “El museu només tanca els dilluns, i és el dia que aprofitem per posar-lo potes enlaire i fer tot allò que no podem fer durant la setmana amb el públic”.
“Quan arriba el final de la funció i tot el públic està aplaudint… hi ha una petita part d’aquests aplaudiments que és per a nosaltres”
Les feines més curioses…
L’apuntador. Al Liceu, la persona que fa més anys que hi treballa és el mestre apuntador, Jaume Tribó. “Soc la persona més vella d’aquest teatre. Tinc 80 anys i ja en fa 50 que soc al Liceu”, explica, i de la seva feina destaca que el més important és estar “pendent dels cantants i ajudar-los dient-los el text”, tant durant els assajos com a les funcions davant el públic, amagat al coverol de l’escenari.
“Estimo el Liceu d’una forma fetitxista”, confessa mentre ensenya el tatuatge que porta al pit: la L de la institució en una versió gòtica que va dibuixar el seu avi, el dibuixant i pintor Francesc Tribó Capdevila.
L’infermer. A l’Apolo hi ha un servei d’infermeria durant els espectacles, sessions de DJ i concerts de determinat aforament. Un dels infermers és Pablo Quintana Arencibia, que hi treballa des de fa tres anys. Fins ara amb el que més s’ha trobat és alguna contusió i petit tall que pot patir el personal de la sala, com ara els cambrers, però “el que més hi ha és gent que beu molt i acaba a la infermeria”, revela l’infermer.
La correu. Al Picasso coneixem la Suad, la correu d’Es Baluard, una feina que acostumen a fer les conservadores dels museus i que consisteix a acompanyar i tenir cura de l’obra des que surt del museu on treballa fins que es penja a les parets del museu al qual s’ha prestat l’obra.
… i els protocols més inesperats
Pesar el camió. Al Liceu, abans de sortir, els camions carregats amb l’escenografia d’Akhnaten s’han de pesar perquè no poden passar dels 23.000 kilos de pes. És un topall que se’ls marca per les obres de la Rambla i perquè amb el metro, a sota, es podria provocar “un desgavell important si ens passem d’aquest pes”, ha explicat Miguel Angel García, responsable de l’escenari.
Conèixer els teus públics. A l’Apolo adapten la producció i logística de cadascuna de les seves sales en funció del tipus de públic que saben que hi anirà, de manera que si s’espera un públic més adult, com que “potser té un consum més alt a barres, hem de reforçar-les”, mentre que si es tracta d’un esdeveniment per a un públic “juvenil i fanàtic, hem de reforçar seguretat i demanar infermeria encara que per aforament no fos necessari”, relata Aina Jaén Pérez, membre de producció de la sala.
Fer les mòmies. Al Museu Picasso, si per temes logístics no es pot coordinar l’arribada dels prestadors d’obres d’una mateixa sala, es preparen les anomenades mòmies: uns bocins de paper kraft amb les mides del quadre que encara no ha arribat i es penja al lloc on anirà l’obra. Això els permet veure si la distribució a la sala queda bé, perquè un cop s’hagin penjat les obres d’art i els correus hagin marxat, el personal del museu ja no pot bellugar-les.
Els protocols més inesperats, en imatges
El Liceu, pam a pam
Són les 8 del matí i l’escenari del Gran Teatre del Liceu està ple de tècnics que desmunten la producció d’Akhnaten, l’òpera sobre el faraó Akhenaton amb música de Philip Glass que es va poder veure fins la nit abans.
Treballen contra rellotge per carregar sis contenidors amb tota l’escenografia (decorat, vestuari i postisseria) del muntatge perquè marxi per mar cap a Los Angeles, on l’òpera es representarà d’aquí a uns mesos, especifica Miguel Angel García, un dels responsables de coordinació d’escenari del Liceu i que fa nou anys que s’hi dedica.
Mentrestant, els equips de vestuari i postisseria empaqueten la seva part d’Akhnaten i ultimen els preparatius per fer les proves amb els cantants de l’òpera que arribarà a escena d’aquí a pocs dies, L’elisir d’amore.
L’escenografia de L’elisir d’amore, ja mig muntada, es guarda a 16 metres sota el nivell del carrer, en un dels boxs que hi ha sota l’escenari. En un altre escenari, el de la sala d’assaig, es preparen els solistes repassant l’òpera al piano i amb l’ajuda del mestre apuntador.
L’Apolo que mai dorm
L’equip de l’Apolo està format per unes 100 persones que fan possible que no tanqui pràcticament mai: “El que més, els dimarts d’hivern, perquè passen 12 hores entre que marxa l’última persona a la nit i arriba l’equip de neteja al matí”, explica Jaén Pérez.
De la seva activitat frenètica hem pogut copsar els preparatius del concert de Leprous, un grup noruec de rock progressiu i metal que estan de gira per Europa, i del Futuroa Sarao Drag, un esdeveniment que fa set anys que omple l’Apolo per celebrar les diversitats al món del drag.
Des que arriben fins que surten a l’escenari les participants tenen “quatre hores ben bones” per preparar-se als camerinos, un espai que se’ls queda petit perquè “el drag és molt gran”, diu Alvie Gual-Cibeira / Licorka Fey, cofundadora del Sarao Drag de Futuroa.
El Picasso més privat
Josep Perea Lecina, cap de seguretat del Museu Picasso, ens rep a l’anomenat búnquer del museu, la zona de més alta seguretat, on s’atresoren les obres que no estan exposades i on tenen accés només un grapat de treballadors del museu.
“És una de les coses que més m’agraden. És una habitació plena d’art que, no és casa teva, però cada dia pots entrar-hi i veure picassos penjats a la paret”, confessa Guim Català Carrera, tècnic de registre del Museu Picasso, l’equip que es dedica a tot el que està relacionat amb el trasllat de les obres.
El hàndicap, segons revela el cap de seguretat, és que el Picasso no disposa d’un moll de càrrega. “Hem de fer càrrega i descàrrega d’obres al mig del carrer i suposa unes mesures de seguretat extraordinàries”, diu.
Les obres arriben en camió al carrer de la Princesa i formaran part de la gran exposició temporal “Ubú pintor. Alfred Jarry i les arts”, en la qual el museu fa dos anys que hi treballa, diu Mariona Tió Gispert, cap d’exposicions del Museu Picasso.
Sobre si està bé que les obres d’art viatgin o no, Anna Vila, cap de restauració i conservació preventiva del museu, detalla que “el més òptim seria que les peces estiguessin tancades, soles, a les fosques, sense que els afectés l’ambient… però n’hem de gaudir tots”.
