compartir
Són adolescents, però a casa seva no les deixen comportar-se com a tals. No els està permès fer activitats extraescolars, anar als casals o de colònies i sovint tampoc poden socialitzar amb els nois de la seva classe ni sortir a passejar pel barri. En alguns casos, a més, aquest control és la porta d’entrada a matrimonis forçats. La majoria han nascut aquí però la seva família és d’origen migrant i són les protagonistes del reportatge ‘On són les noies’?.
El documental dona veu a dues joves de 16 anys i una de 21 anys que, de forma anònima, denuncien la vigilància extrema que pateixen per part de les seves famílies, fins al punt de veure vulnerats els seus drets i llibertats. Imploren que algú les escolti, tenir un espai on poder parlar i sentir-se segures. “Ens tracten com si fósssim adultes“, diu una d’elles, “i fan que ens saltem etapes” afegeix resignada. L’Enaam, de 21 anys, explica que ha patit el control per part del seu germà i que en alguna ocasió l’ha tancada a casa i no ha pogut anar a treballar.
La tercera testimoni, de setze anys, explica que el seu pare li va prohibir parlar amb nois i que quan va saber que ho havia fet al casal del barri, li va clavar una pallissa i la va amenaçar de mort. Han tingut la valentia d’alçar la veu i animen a d’altres noies com elles a fer el mateix. En un futur somien poder tornar al casal del barri “on van ser molt felices” i a llarg termini, tenir independència econòmica per poder marxar de casa i formar la seva pròpia família.
“Cal abordar aquesta problemàtica”
Les seves veus són claus per entendre aquesta problemàtica que té lloc al Raval però també a d’altres barris de la ciutat com El Besòs i el Maresme o Nou Barris, entre d’altres. També a d’altres localitats catalanes com Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Vic o Salt.
Qui corrobora aquesta vulneració de drets són un grup de professionals del lleure socioeducatiu, ara agrupats en el col·lectiu Per Elles, que van ser els primers a llençar el crit d’alerta. Afirmen que al darrera d’aquesta problemàtica hi ha essencialment un problema de masclisme ja que els germans d’aquestes adolescents no tenen aquest problema.
Els seus portaveus, el Lluís Morales i la Cristina Baldoví Rodríguez reclamen a les administracions solucions comunitàries amb una partida pressupostària específica on s’impliqui, entre d’altres, famílies, instituts i casals de barri. També aposten per fer formacions a primària, a secundària i batxillerat en clau d’igualtat i campanyes de sensibilització “per garantir que els drets i llibertats de les nenes es defensen”.
També des de l’Institut Consell de Cent barceloní asseguren que aquestes noies “es van anul·lant” a partir dels dotze anys i a mesura que es van fent grans. David Bondia, Síndic de greuges de Barcelona és també conscient d’aquesta realitat que, al seu parer, “comença a primària” i a la qual “no s’ha de girar l’esquena”.
Contrast entre dues societats paral·leles
Cecilia Eseverri Mayer, professora de sociologia de la Universitat Complutense de Madrid assegura que la situació descrita al documental és fruit del contrast que perceben les famílies d’aquestes joves entre una societat religiosa amb normes i tradicions molt definides i una societat on “el feminisme és a l’ordre del dia” i “és permisiva amb l’homosexualitat i la transexualitat”.
En aquest context, diu Eseverri, les famílies “entren en pànic” i els surt “tancar-les i aïllar-les”. El fet que aquestes adolescents es rebel·lin contra aquesta situació fa que hi hagi un risc que aquestes acabin patint violències. Aquesta sociòloga ha fet treball de camp a París, Londres i Madrid sobre conflictes urbans, participació local, identitats culturals i migració amb el focus posat a la dimensió de gènere.
L’instint de protecció de les famílies
‘On són les noies?’ ha volgut copsar l’opinió de les diferents comunitats arrelades a la ciutat i a d’altres punts de la geografia catalana. És el cas de Nazrul Islam Chowdhury president de l’Associació Bengalí Internacional qui assegura que al seu país Bangladesh “deixar sortir una jove és molt perillós”. D’aquí que tendeixin, explica, a “voler protgir-les”. També esgrimeix motius econòmics pel fet de no deixar que les joves assisteixin a activitats d’educació en el lleure o la tendència natural de les nenes de “voler quedar-se a casa”.
Huma Jahmshed, reponsable de l’Associació Cultural Educativa i Social de Dones Pakistaneses (ACESOP) assegura que el control patriarcal preveu que les noies vagin de casa a l’institut i de l’institut a casa. Jahmshed està convençuda que “no es pot obligar” a les famílies a que les seves filles facin activitats més enllà de l’estrictament acadèmic, però “sí que se les pot forçar a que facin cursos de llengües i integració“.
Mohammad Iqbal Chaudhry portaveu del Centre Islàmic Camí de la Pau, és partidari que els monitors dels centres de lleure socioeducatiu siguin d’orígens diversos i que, en els casos que les famílies ho demanen, es segregui per gèneres a les criatures a les extraescolars.
Un extrem amb el qual no està gens d’acord l’escriptora Najat El Hachmi, qui assegura que aquesta iniciativa no faria sinó “carregar-nos els principis de la coeducació” i “aïllar més a aquestes nenes”. I puntualitza: “Per què es mira cap a una altra banda?” “Si es diguessin Anna o Pepeta”, diu El Hachmi, “es trobaria escandalós i es mourien totes els organismes per acabar amb aquesta situació”.
“No són casos majoritaris”
Raquel Gil, la regidora de Feminismes, Igualtat i Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Barcelona assegura que és “evident” que existeixen casos com els que descriuen les testimonis però que no són majoritaris.
Gil també té clar que aquesta problemàtica és multicausal i que la defensa dels drets de les nenes és una prioritat del consistori al marge del seu origen i de la seva situació econòmica. En aquest sentit, la regidora apunta que es treballa amb les famílies, les escoles i els mediadors amb l’objectiu de buscar solucions.
Diàleg i vincle amb les famílies
La politòloga Majda Moustaid, una altra veu del reportatge, és partidària que els instituts parlin molt amb les famílies perquè aquestes tinguin quanta més informació millor i així generar espais de confiança amb els referents de les noies.
El mateix opina Rodrigo Pinto, coordinador General de l’Associació Esportiva Ciutat Vella, responsables de les activitats extraescolars de la majoria d’escoles del Raval. Pinto és partidari d’anar a parlar amb les famílies per aconseguir que les adolescents participin de la pràctica esportiva més enllà de l’horari acadèmic.
