El 25 de març del 1957 els líders de sis països de la vella Europa encapçalats per França i Alemanya van signar a Roma el tractat constitutiu de la Comunitat Econòmica Europea, i van posar així els fonaments de la Unió Europea.
Un “miracle” als ulls de l’historiador Keith Lowe, especialista en la Segona Guerra Mundial i la postguerra, “si recordem on era Europa, el 1957, dotze anys després de la guerra més gran que el món havia conegut”. Precisament la memòria del conflicte és el que va obligar a construir el projecte europeu comú.
Un miracle que no és fàcil de repetir ara, perquè tot i que el recorregut de sis dècades de pau semblava impensable llavors, l’aniversari arriba en un moment de profunda crisi existencial en el projecte europeu.
“Desgraciadament el temps actual és molt difícil per al projecte europeu. Al passat teniem la memòria dels horrors de la Segona Guerra Mundial, la guerra freda… motius de pes per a la unió. Ara ni la ciutadania ni els governs tenen gaire clar perquè necessitem estar junts.”
Dues ferides obertes
L’antieuropeisme creixent en molts dels països membres és una ferida important, com també ho és el Brexit, la sortida del Regne Unit. Aquesta serà la primera vegada que un país abandona la Unió Europea, però segons Lowe, la sortida dels seu país també pot ser una oportunitat per a la resta d’Europa.
“El Regne Unit sempre ha vist la Unió Europea només com un mercat econòmic i ha de ser alguna cosa més si volem que funcioni.”
Els desafiaments que hi ha sobre la taula no són pocs: afrontar les conseqüències de la crisi sobre l’atur o el deute públic, l’amenaça del terrorisme o la crisi de refugiats. Per la periodista Carme Colomina excorresponsal a Brussel·les i investigadora associada al CIDOB, “la resposta a aquests reptes no han de ser escenaris sinó polítiques, la ciutadania ha de recordar que Europa és la solució i no el problema.”
Keith Lowe és un europeista convençut i considera que “necessitem la Unió Europea per sobreviure i prosperar”. Per això considera que reconstruir el projecte europeu és urgent i no pot esperar. Per l’historiador ens trobem en un període decisiu de la història en què la Unió Europea es pot reconstruir o trencar-se definitivament. “Els propers 20 anys són crucials”, sentencia.
