10 anys de la sentència del TC sobre l’Estatut: La visió dels redactors de la llei

(ACN) El Tribunal Constitucional va sentenciar sobre la retallada de l’Estatut el 28 de juny del 2010. Aquest diumenge fa 10 anys d’aquell fet que va canviar la política catalana. En aquest context, els ponents i redactors de la reforma de l’Estatut posen en dubte que el text que va quedar després de la sentència respongui a les necessitats actuals de Catalunya. Francesc Homs, Joan Ridao, Miquel Iceta i Jaume Bosch valoren el que va suposar tant la renovació estatutària com la posterior sentència i qüestionen que el text, que va resultar de la decisió del TC, satisfaci les necessitats de la Catalunya del 2020.

Acord de país, autogovern, independència?

Francesc Homs creu que hi haurà d’haver “algun tipus de pacte en els pròxims anys” però en no l’ubicaria cap cas en una reforma de l’Estatut, sinó en l’exercici del dret d’autodeterminació. Jaume Bosch, tot i que creu que “una fracció de la gent sobiranista” podria donar-hi suport si es recuperen elements de l’Estatut original del 2006, també opina que “una de les opcions que s’ha de votar ha de ser la possibilitat de la independència”.

En canvi, Miquel Iceta creu que cal cercar un “acord ampli” al país, que ara no veu possible, i reclama “un desplegament de l’autogovern”, pel qual seran “actius en la recerca d’aquest consens”. Joan Ridao és més prudent i malgrat que assegura que l’actual Estatut “no respon a la voluntat de la majoria del poble de Catalunya”, reconeix que hi ha diferents opcions segons els colors polítics.

L’exconseller de Presidència i també redactor de l’Estatut, Francesc Homs, defensa que el tribunal va deixar el text com una eina “inservible”. Creu que la sentència que va tombar el TC va ser “una operació d’Estat per parar els peus a la reivindicació de l’autogovern”.

El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, lamenta que el Constitucional “va esquerdar un consens possible” i que va ser una “ocasió perduda”. “El PP va intentar fer una pressió molt grossa i finalment el TC es va deixar arrossegar d’aquesta batalla jurídica”, afegeix.

Joan Ridao, aleshores diputat d’ERC i ara lletrat major del Parlament, veu diferents opcions registrades per diferents partits: recuperar “algunes peces” de l’Estatut pactant amb l’Estat o reformant lleis estatals, plantejar una nova reforma estatutària o bé apostar per “un horitzó col·lectiu més il·lusionador que va més enllà del marc estatutari”, en referència a la independència.

Bosch defensa que l’actual Estatut és “clarament més potent que el de 1979” però ha vist desactivada la intenció dels redactors que la Generalitat assumís més competències sense que l’Estat pogués disputar-li el marc competencial. “L’Estatut redactat i aprovat pel poble de Catalunya, si es pogués recuperar, encara avui podria tenir una certa virtualitat”, afirma. L’alternativa política, però, defensa que ha d’implicar la taula de diàleg entre el govern i l’Estat.

Crítiques a socialistes i populars

Per Homs, el “xoc” no es produeix de manera exclusiva amb el PP, sinó “amb l’Estat” i  que al final el Constitucional s’ho carregués, al PSOE ja li anava bé”. Iceta admet que el partit socialista “no sempre va combatre amb fermesa” l’ofensiva del PP contra el text de l’Estatut. La reforma va despertar també crítiques entre dirigents socialistes –i les recordades declaracions d’Alfonso Guerra amb el “Nos hemos cepillado el estatuto”–.

Sobre si el Govern espanyol hauria hagut de canalitzar el rebuig popular a la sentència d’una altra manera, Iceta apunta que el PSOE va perdre les eleccions l’any de després de la resolució i que l’executiu que va sortir de les eleccions del 2010 al Parlament “ja no tenia el desplegament estatutari com a objectiu”.

Homs fa responsable el govern de Zapatero de tota aquesta situació, i recorda que “no va tenir cap pressa per aplicar l’Estatut entre el 2006 i el 2010, no va complir ni un sol any amb les inversions en infraestructures i encara no hi havia la sentència, tenien majoria parlamentària a Madrid i a Catalunya”. “El PSOE va enganyar, no va defensar mai l’Estatut entre el 2006 i el 2010”. Unes acusacions que Iceta titlla de falses.

Bosch creu que molts socialistes es penedeixen d’haver aplaudit i minimitzat la sentència. “El PSOE va dir que no era greu perquè en total s’havia vist afectat el 5 % de l’Estatut. Això era fals”, assevera, ja que la part anul·lada “desactivava el 100 % del nou Estatut i el salt en l’autogovern que volia fer”. “El PSOE va plantejar que no passa res, ja baixarà el suflé i la gent s’hi acostumarà”, recorda, malgrat que dos pares de la Constitució com Miquel Roca i Jordi Solé i Tura advertissin que la sentència trencaria el pacte constitucional.

La sentència de l’Estatut va accelerar l’onada independentista?

Per Homs, la resposta a la sentència per part de partits, institucions i de la mateixa ciutadania va ser molt bona. “Hi va haver una resposta pacífica, democràtica, serena i contundent alhora”, en un moment en què el poble de Catalunya havia rebut una “garrotada”. “Van acabar apagant la flama, però la brasa hi era a sota”, assenyala Homs, que explica que avisava els dirigents a Madrid, com ara el socialista Alfredo Pérez Rubalcaba, i fins i tot amb l’actual rei Felip VI, que si es “carregaven” l’Estatut al TC, hi hauria una “reacció important del poble de Catalunya que marcaria un abans i un després”.

En canvi, per Iceta, aquest rebuig a la sentència no feia preveure una onada independentista, sinó “una complicació òbvia perquè hi havia un acord que s’havia trencat”. Tot i que creu que hi va tenir un impacte, descarta que fos el desencadenant, i atribueix l’auge independentista a “factors més rellevants, com la crisi econòmica”.

Ridao sosté que la sentència del TC va ser el “punt d’arrancada” de l’actual situació política de Catalunya per la “gravetat” i pel fet que es “desactivés operativament l’Estatut”. Ara bé, el republicà també assenyala l’actitud dels partits espanyols i de la premsa madrilenya com a responsables de la situació provocada per l’Estatut.

Pel que fa a Bosch, veia “difícil d’imaginar” el volum que adquiriria el moviment independentista després de la sentència. No obstant això, retreu a l’independentisme no haver reconegut que la declaració d’independència del 2017 va ser “un carreró sense sortida”, de la mateixa manera que creu que el procés sobiranista “té unes arrels molt profundes que no es desactiven amb el 155”.