Aquest mecanisme, que s’utilitza en tots els comicis que es fan a l’estat, implica que el nombre de regidors que obté un partit no es correspongui, en proporció exacta, amb el nombre de vots que ha rebut. D’entrada, el sistema electoral descarta els vots als partits que no arriben a un mínim de sufragis, que en el cas de les municipals és del 5% dels vots vàlids. Aquest concepte inclou, a més dels vots a totes les candidatures, els vots en blanc, que, per tant, tenen influència en el llindar necessari per assolir un regidor. Els perjudicats per aquest llindar són els partits minoritaris. A les eleccions de 2011 va passar, per exemple, amb la CUP i Ciutadans, que van quedar per sota del 5% i es van quedar sense representació al consistori.

Els vots dels partits que sí que han passat el tall es divideixen per un, per dos, per tres, etcètera, fins a arribar al número de regidors del ple; en el cas de Barcelona, fins a 41. Els quocients que resulten d’aquestes divisions serveixen per repartir els escons als partits: a la xifra més alta s’assigna al primer regidor i, per ordre decreixent dels quocients, es van repartint, un per un, la resta d’edils, fins a completar tot el Ple municipal.

Aquest mètode, tot i afavorir lleugerament els partits majoritaris, és dels més proporcionals. Segons el catedràtic de Ciència Política de la UPF, Francesc Pallarès, en un cas com Barcelona, amb un gran volum de regidors (41), “les distorsions en aquest sentit són molt lleugeres, però poden ser determinants quan les coses poden anar d’un escó o tenir majoria o no tenir-la”.

Amb tot, a les eleccions locals, el municipi no està dividit per circumscripcions electorals amb un número d’escons per a cadascuna. L’absència d’aquest condicionant fa que, en comparació amb les autonòmiques o les generals, aquestes siguin les eleccions que reflecteixen amb més exactitud les preferències dels votants.