Diuen que després del temporal ve la bonança. I aquest refrany es pot aplicar, fins i tot, en contextos tan malaurats com una guerra. Sí, la guerra dels Balcans (1991-1995) va deixar milers de morts, ciutats senceres devastades i crims atroços… però també va generar una onada de solidaritat de la qual encara avui, 30 anys més tard, se’n veuen els fruits.
Aquesta és una realitat que ha palpat en primera persona la comitiva barcelonina (encapçalada per l’alcalde, Jaume Collboni), que aquest agost ha visitat Sarajevo. La capital de Bòsnia i Hercegovina va ser el primer districte número 11 que va tenir Barcelona, sota el mandat de Pasqual Maragall, i això va significar que Barcelona i Sarajevo van estrènyer vincles molt profunds.
Per una banda, el districte 11 va servir per ajudar a reconstruir edificis que havien quedat destrossats per la guerra, com l’Estadi Olímpic de Sarajevo (ara batejat amb el nom de Joan Antoni Samaranch) i la vila olímpica de la ciutat, on Barcelona va finançar la reconstrucció de 800 pisos al barri de Mojmilo. Com a mostra d’agraïment, la plaça on hi ha el blocs de pisos es diu plaça de Barcelona.
El llegat humà de la reconstrucció
Ara bé, el llegat d’aquella relació Barcelona-Sarajevo dels anys 90 no només té la part material. També hi ha un vessant humà i sentimental perquè centenaris de bosnians van venir a Catalunya com a refugiats i centenars de catalans van anar a Bòsnia per ajudar a la reconstrucció. I és per això que hi ha molts més catalans que parlen bosnià i molts més bosnians que parlen català del que un pot pensar.
És el cas de l’Almir Kasumagic i del Carles Descalzi. El primer es va refugiar a Catalunya durant una dècada i va poder acabar COU, fer la selectivitat i començar els estudis. El segon, en canvi, va dedicar tres anys de la seva vida a anar a Sarajevo per fer cooperació internacional i va acabar creant una família amb una dona bosniana.
Tots dos confessen a betevé que mantenen un lligam molt estret amb el binomi Barcelona-Sarajevo i que, sempre que poden, van d’un lloc a l’altre perquè senten totes dues ciutats com si fossin casa seva… i també ho fan per mantenir, al cap de tants anys, l’idioma: l’Almir parla un català perfecte i el Carles domina a la perfecció el bosnià.
