Per començar, agafem els 73 barris de la ciutat i els ordenem des del que té més població amb estudis superiors fins al que en té menys: l’evolució del vot a CiU és bastant paral·lela a aquest percentatge, mentre que el PSC obté millors resultats als barris amb menys veïns titulats. La gràfica és bastant semblant si, en lloc de formació, saltem a la darrera opció del menú superior i parlem de la renda familiar disponible: ordenats de més a menys, els barris hi apareixen en un ordre bastant similar i, tot i les oscil·lacions que provoca la idiosincràsia de cadascun, comprovem que efectivament CiU treu més vots als barris més rics i el PSC als més pobres.

En canvi, els resultats electorals de cap dels altres partits analitzats no guarden gaire relació amb el nivell acadèmic ni de renda. Mostren línies més aviat planes de les que sobresurten els bons resultats del PP a Montbau, la Vall d’Hebron o la Maternitat i Sant Ramon. O d’ICV-EUiA al barri de la Clota, on els ecosocialistes han esdevingut la segona força més votada.

El cas de la Vila Olímpica

La Vila Olímpica del Poblenou és el barri de Barcelona amb un percentatge més elevat de gent amb estudis superiors (quasi el 50%) però, a diferència dels que el segueixen en aquest rànquing (que són els de Sarrià-Sant Gervasi i les Corts), aquí CiU guanya el PSC per menys de quatre punts i el PP i ICV-EUiA obtenen ben bé el mateix resultat. És l’excepció que confirma la regla amb què explicàvem el primer gràfic. L’explicació la trobem segurament a l’últim, el de la capacitat econòmica de les famílies, on la Vila Olímpica apareix al novè lloc del rànquing dels barris més rics, lluny dels nivells dels de Sarrià-Sant Gervasi.

A banda dels resultats electorals, la comparació entre el primer i l’últim gràfic també permet constatar la diferent fesomia de les desigualtats en nivells de formació i de renda als diferents barris: mentre que l’àrea verda que es dibuixa amb els percentatges de població amb estudis superiors és pràcticament un triangle, la morada de la renda cau de forma molt marcada a partir dels 10 barris més rics de la ciutat. Podríem dir que la “classe mitjana” és molt més important pel que fa a nivell de formació que no pas definida -com es fa convencionalment- a partir de les rendes.

Guanys i pèrdues de vot uniformes

Alguns dels factors analitzats han demostrat no tenir cap relació amb el sentit del vot. Per exemple, el gràfic de densitat de població mostra uns resultats electorals amb unes línies que oscil·len molt i no apunten cap tendència a mida que avancem cap als barris menys poblats.

Però aquest gràfic, com tots els altres, sí que serveix per comparar els resultats de cada partit en aquestes municipals i les de fa quatre anys. Per exemple, si deixem visibles només els resultats del PSC, veiem dues línies que oscil·len de forma gairebé paral·lela, amb la del 2011 molt per sota de la del 2007: això vol dir que els socialistes han perdut percentatge de vot a tot arreu per igual, si fa no fa. De fet, no hi ha cap barri on els socialistes millorin resultats.

L’altra cara de la moneda és CiU, que guanya percentatge de vot gairebé a tots els barris, però sobretot en aquells on ja obtenia millors resultats: Sant Gervasi, Sarrià, les Tres Torres o Pedralbes. Només hi ha una zona que se li resisteix a Xavier Trias: la Vall d’Hebron, Montbau i la Clota són els únics tres barris on el percentatge de vot a CiU ha caigut en les darreres eleccions.

El creixement tant del PP com d’ICV-EUiA és també bastant uniforme a tots els barris de la ciutat. Els resultats d’aquests dos partits semblen línies invertides: allà on un puja l’altre baixa i viceversa. Les línies verdes dels ecosocialistes són més aviat paral·leles a les grogues que representen els resultats d’ERC i Unitat per Barcelona. Del 2007 al 2011, Jordi Portabella perd vots de manera uniforme a tots els barris de la ciutat, sense excepció.

Vot d’esquerres en pisos cars, vot de dretes en barris obrers

El gràfic que relaciona els resultats electorals amb el preu de l’habitatge apunta tendències similars als dels nivells de renda i formació: CiU guanya als barris més cars i el PSC als més barats. Però a la banda dels lloguers més cars hi ha algunes excepcions destacades, com les dels barris de Ciutat Vella, la Vila Olímpica o Diagonal Mar, on el preu de l’habitatge és elevat però el PSC i ICV-EUiA obtenen bons resultats. També s’accentua en aquest gràfic la tendència a l’alça del PP en zones com Nou Barris, amb nivells de renda, estudis superiors i preus de l’habitatge relativament baixos respecte als del seu electorat tradicional.

Els barris amb més presència de població estrangera no voten de forma molt diferent a com ho fan els que tenen percentatges més elevats d’autòctons. La gràfica lila mostra, en primer lloc, una concentració important de nouvinguts en nou barris de la ciutat, on se supera el 30% de residents estrangers. El PSC rep més d’una tercera part dels vots en sis d’aquests barris (Ciutat Meridiana, la Trinitat Vella, el Turó de la Peira, les Roquetes, el Bon Pastor, el Besòs i el Maresme), que es corresponen amb algunes de les zones de la ciutat on el PP ha pujat més en aquestes eleccions. L’estratègia d’Alberto Fernández Díaz de situar la immigració com un dels eixos de la campanya electoral sembla haver donat els seus fruïts en aquests barris, però ara com ara no condiciona el mapa electoral general.