Bruce Springsteen, ‘Hungry Heart’
“Una de les meves passions és la moto, perquè és llibertat, és ser un mateix.” Amb aquesta declaració de principis i la música del ‘Boss’ de fons, es presenta Alberto Fernández Díaz, aquell jove que no va parar fins aconseguir el seu somni de comprar-se una moto. Va treballar enganxant cartells a la nit: “em pagaven 6 pessetes per cartell”, recorda. Ell volia una Enduro75 o una Crono, però es va haver de conformar amb una vespa clàssica que li va costar 58.000 pessetes. “Poques setmanes després va venir el boom de la vespa i vaig passar a ser un capdavanter, perquè tenia el model clàssic.” Fernández Díaz és un apassionat de la moto: “Cap on vas, no ho sé… Agafo la moto, comences a circular… et deixes arrossegar…”
Don Maclean, ‘American Pie’
“Recordo aquesta cançó perfectament”, diu Fernández Díaz. Escoltava la música de Maclean amb els seus germans grans i li evoca els seus anys de joventut. “El meu pare era agent de la Guàrdia Urbana, mentre la meva mare tirava endavant la família nombrosa. Jo era el vuitè de deu germans”. La casa era un caos organitzat, perquè sempre hi havia desgavell però les coses sortien bé. La família el va ensenyar a sobreviure: “Quan la mare cridava ‘a comer’ si arribaves un segon tard no quedava ni una oliva a la safata de l’ensaladilla russa”. Mentre la mare escoltava Maria Dolores Pradera o Julio Iglesias, els germans Fernández Díaz pujaven a casa el seu veí del tercer a escoltar els Beatles, els Rollings o a Don Maclean.
“Tenia cara de bon nen, d’angelet i ànima de diable”. Era un trapella amb aparença de tímid, el que suposava una contradicció explosiva. “Si no m’agradava la norma la trencava i punt”. Això li va comportar problemes als Jesuïtes, i a l’internat navarrès on el van enviar. “Era un internat de novela de Charles Dickens” , de missa i rosari cada dia, pregàries extraordinàries, i un component de disciplina importantíssima. Allà va aprendre els valors del companyerisme i l’amistat. “Mai vaig repetir curs, no vaig tenir problemes seriosos amb el coneixement. Amb l’actitud vaig anar adaptant a un caràcter molt més endreçat del que s’esperava de mi.”
The police, ‘Do do do, da da da’
Fernández Díaz no era molt de discoteques. “Era més palmero que bailaor”, com reconeix amb gràcia. Es posava una tònica amb got llarg, ja que no beu alcohol, i aprenia dels consells de les seves quatre germanes, per superar la seva timidesa. El dia que va fer 18 anys el va planificar perfectament. “Em vaig treure el carnet de cotxe i moto, em vaig fer donant d’òrgans, vaig anar al casino i al bingo, -no per jugar sinó per entrar-hi-, al cinema majors de 18 anys (desitjava que em demanessin el DNI), em vaig afiliar al PP… va ser un llistat de coses que pots fer amb 18 anys. I les vaig fer totes.”
Els seus inicis de militància van ser des del voluntarisme: “quan un s’afilia als 18 anys no pensa on arribarà. Jo vaig començar enganxant cartells, pujava als arbres de l’eixample a enganxar pancartes… No pensava que arribaria a presideir el PP de Catalunya o encapçalar la llista a l’Ajuntament…”
Boys Town Gang, ‘Can’t take my eyes on you’
Aquesta cançó el transporta als estius de la carrera de dret. Treballava a la benzinera de Pi i Molist, tot i que als amics els deia que treballava a una companyia de petrolis. “Em permetia treure diners amb les propines. Feia torns de 16 hores continuades i així em pagava les vacances.” Recorda quan tenia 21 anys, els primers estius amb els amics a la Costa Brava. Itàlia havia guanyat el Mundial, i superar un italià era impossible segons Fernández Díaz. “El descaro d’aquells italians era impossible de superar”, riu.
Els Manolos, ‘Amics per sempre’
“Cap barceloní és indiferent a aquesta cançó”, ja sigui amb la versió de Josep Carreras més melancòlica o la rumba barcelonina dels Manolos. “És una canço que mai no podré oblidar”, diu. El 92 és un any especial. Va ser l’any olímpic i l’any en que es va casar: “em vaig casar amb la meva veïna del 8è i jo era el veí del 5è. La meva primera cita amb la meva dona és amb ‘l’interfono’, li vaig dir que si baixàvem a prendre algo…”
És perico fins a la medul·la. “Sopo amb les derrotes de l’Espanyol, però m’emprenyo moltíssim. La meva dona és culé i jo vaig de culé ‘consorte’. Què seria de Barcelona si no hi hagués pericos, culers, merengues, matalassers… tens ganes que trobar-te el teu amic dilluns per punxar-lo…”
Ha descobert el rugbi recentment, ja que és la passió dels seus fills. “El mes important és que els fills els agradi fer esport, i el pare ha de ser amb ells sempre…”
The Black Eyed Peas, ‘I gotta feeling’
“Els meus fills ja escolten música, el segon arrossegat pel primer… i el gran arrossega als pares.” Fernández Díaz acostuma a posar la música dels seus fills al cotxe. “És una manera de compartir coses. Estar en política en primera línia t’obliga a renunciar temps a compartir amb els teus fills”. Organitza el temps que dedica a la seva família, i els fills marquen la pauta. Tot i això puntualitza: “Jo soc el pare dels meus fills, no soc el seu col·lega”.
Es confessa com una persona molt patidora. Diu que les coses no surten bé per casualitat, sinó perquè “fas allò que havies de fer bé i Déu t’ha ajudat”. Quan acabi la campanya es vol perdre quatre dies, farà quilòmetres amb la seva moto. “Segur que em permetrà carregar les piles”, diu.
