Barcelona clou tres dècades d’alcaldes socialistes

Un cop mort el dictador, Joaquim Viola governa Barcelona un any mes, fins que el desembre de 1976, es designa l'advocat Josep Maria Socías Humbert com a alcalde durant la transició. Durant aquests tres anys, l'Ajuntament adquireix terrenys per compensar una mancança històrica en serveis i equipaments, i obre el diàleg amb les associacions veïnals i els partits democràtics. A les acaballes d'aquest mandant, durant quatre mesos, el químic Manuel Font exerceix la figura d'alcalde en funcions, i és l'abril de 1979 quan Barcelona tria el primer govern en democràcia, per sufragi universal. El batlle electe és el socialista Narcís Serra, que és investit amb un ampli consens entre el PSC, el PSUC, CiU i Esquerra. L'acompanyen, en el nou executiu, els tinents d'alcalde Pasqual Maragall, Josep Miquel Abad i Josep Maria Cullell. Ordenar l'administració i la gestió municipal és una de les fites del nou govern, que afronta una legislatura plena d'il·lusió, però no exempta de tensions, com aquest moment: l'intent de cop d'estat, el 23 de febrer de 1981. El nomenament de Serra com a ministre de Defensa pel govern de Felipe González, situa Pasqual Maragall com alcalde en funcions. Ratificat a les urnes, el 1983, Maragall encapçala el rècord de 21 regidors per al PSC i inicia una llarga etapa política al consistori barceloní --de quatre mandats exactament-- fins al 1997. El somni olímpic comença a materialitzar-se, el 1986, el mateix any que l'Estat espanyol ingressa a la Unió Europea. La candidatura aconsegueix revertir els pocs recuros econòmics de la ciutat i, amb Maragall al capdavant, Barcelona viu un indubtable impuls econòmic i urbanístic: la ciutat torna a mirar el mar amb la Vila Olímpica i la regeneració de les platges, guanya en mobilitat, recupera el parc de Montjuïc i fa un salt de gegant en infraestructures i comunicacions. Barcelona es projecta al món i es converteix en una marca atractiva per un turisme creixent que és, encara avui, un dels motors econòmics de la ciutat. A la meitat de la quarta legislatura, Pasqual Maragall cedeix la vara de la ciutat a Joan Clos. Revalidat als comicis de 1999, amb el millor resultat per al grup municipal socialista, Clos enceta el primer de dos mandats que comporten l'aprovació de la Carta Municipal, la creació d'una xarxa de biblioteques i equipaments per a tots els barris, i una altra reforma urbanística vinculada a un nou esdeveniment internacional: el Fòrum de les Cultures. D'aquesta manera, es fa arribar la Diagonal fins al mar, es renova la zona del Besòs i es crea el districte tecnològic del 22@. A un any de finalitzar el mandat, Clos passa el relleu a Jordi Hereu. El nou alcalde, accepta el càrrec i es proposa millorar la qualitat de vida dels barcelonins, treballar en la proximitat, fer l'habitatge més assequible i potenciar el transport públic. Celebra l'esperada arribada de l'AVE a finals de 2008 (20 de novembre), aconsegueix desencallar el projecte de fer-lo passar pel centre de la ciutat i, amb això, impulsa la remodelació de la Sagrera. Ha de lamentar, en canvi, la fallida consulta sobre la reforma de la Diagonal i encarar una crisi creixent que, el 2010, es tradueix en una taxa d'atur de gairebé el 18%. La crisi econòmica és precisament la prioritat del flamant alcalde, Xavier Trias, i del nou govern; el primer govern convergent de la democràcia, que tanca una etapa de 32 anys de mandats socialistes.