Periodista, escriptor, ninotaire a mitjans de comunicació, escenògraf, corrector, traductor i, fins i tot, tinent coronel de l’exèrcit republicà durant la Guerra Civil. Avel·lí Artís-Gener, més conegut com a Tísner, va ser un personatge polifacètic. Per això, el periodista Antonio Baños, que considera que Tísner no ha estat prou reivindicat, divideix la seva biografia en tres etapes: el ninotaire compromès d’abans de la guerra, el món de l’exili català i, finalment, el seu retorn i el seu encaix en la cultura dels 70 i 80.
El pegat de Tísner, una imatge molt característica
A part de la seva qualitat artística i humana, Tísner també va ser conegut pel seu pegat. Durant molts anys, hi havia qui es pensava que era una altra manera irònica d’expressar-se. Però la realitat, explica Baños, és que va perdre un ull als 64 anys en un accident de moto. Tot i això, el seu sentit de l’humor va fer que les seves memòries es titulessin ‘Viure i veure’ i que ell sempre expliqués que aquella operació li va costar un ull de la cara.
Ninotaire compromès
Tísner va començar a dibuixar molt jove, quan era tot just un adolescent. Només amb 16 anys, ja deixava dibuixos seus per sota la porta de la redacció d’algunes revistes com ‘Papitu’. Per Baños, va ser la seva “xarxa social” per aconseguir que el coneguessin i, finalment, publiquessin els seus treballs.
Al 1931 ja va ser una de les firmes importants d”El be negre’, de Josep Maria Planas, un setmanari satíric. La figura es va consolidar i va dibuixar per a ‘L’Opinió’, ‘La Rambla’ i ‘La Publicitat’. I al 1936 va passar a ser director de ‘L’Esquella de la Torratxa’. Per Baños, en aquesta premsa de Barcelona hi havia “el millor de la cultura barcelonina d’aquells anys”. El problema va ser quan va arribar l’estiu del 1936, amb la Guerra Civil i l’exili de Tísner.
El Tísner escriptor
Com a escriptor, Tísner va crear obres de teatre, novel·les i també les seves memòries. Quan va acabar la Guerra Civil, el 1939, es va exiliar a Mèxic, conjuntament amb el seu cunyat, Pere Calders. Va tornar de l’exili el 1965 i va començar a treballar en diversos diaris. Va guanyar el premi Prudenci Bertrana el 1969 amb ‘Prohibida l’evasió’ i el Sant Jordi amb ‘L’enquesta del Canal 4’.
Tísner, “el primer youtuber”
Per Antonio Baños, Tísner es podria considerar “un dels primers youtubers”. L’explicació és que l’escriptor va col·laborar en un programa de Televisió de Catalunya, en una secció que es deia ‘El pis d’en Tísner’ i, com els “youtubers”, argumenta Baños, ensenyava alguna de les peces que tenia a casa seva: “Recomano si podeu trobar algun capítol perquè cada un és una aventura”.
