El dilluns 31 d’octubre, amb el permís de la castanyada, Barcelona s’omple de carbasses, esquelets, fantasmes i teranyines. La festa de Halloween torna a casa nostra importada de la cultura anglosaxona i popularitzada internacionalment gràcies, sobretot, al cinema.
Per això, des de ‘Plaça Tísner’ us proposem vuit pel·lícules per passar un Halloween de por, però procurarem que no siguin els títols més habituals: aquí no veureu films com ‘Halloween’ (1978), ‘El resplandor’ (1980) o la més recent ‘Expedient Warren’ (2013). Farem propostes per a tot tipus de públics i d’inquietuds, i triarem treballs que, potser, no són els primers que us venen al cap quan penseu en Halloween, però que us assegurem que us faran passar una bona mala estona.
Per veure un clàssic:
‘El gabinet del Dr. Caligari’ (1920)
Robert Wiene
La primera de totes. No direm que sense aquest film no hi hauria cinema de terror, però a més de tenir l’honor d’inaugurar el gènere, el relat d’aquest assassí hipnotitzat que es mou per una ciutat de follia va ser determinant per entendre tot el que vindria després. Ajudat d’uns decorats expressionistes, que ens abocaven a un escenari de malson, aquest títol amb més de 100 anys funciona com el dia de la seva estrena.
Per veure’n una de Halloween… la nit de Halloween:
‘Halloween III: el día de la bruja’ (1982)
Tommy Lee Wallace
D’acord, no és ‘Halloween’ (1978). Què carai, no és ni ‘Halloween II’ (1981), però ja va sent hora de reivindicar aquesta petita pel·lícula que mereixia molta més sort. Per a la tercera entrega de la franquícia, la trama canviava Michael Myers, l’icònic assassí emmascarat, per la història d’una bruixa, i això no va agradar als fans i als crítics de cinema. La qüestió és que la saga de Halloween mai es va plantejar amb un únic monstre, sinó que cada entrega devia tractar un horror diferent. L’èxit de la figura de Myers va trastocar els plans i l’intent d’aquesta tercera part, produïda i musicada per John Carpenter, i que dirigia un dels seus homes de confiança, per tornar a la filosofia original no va ser ben rebuda. Una llàstima.
Per veure’n una de cases encantades:
‘La mansión de los horrores’ (1959)
William Castle
Una pel·lícula amb Vincent Price ha de caure per Halloween, ho posa en el manual del bon espectador de pel·lis de por (o caldria que ho posés). En aquest cas, l’actor més divertit del cinema de terror clàssic interpreta el llogater d’una mansió, suposadament embruixada, que convida una sèrie de persones a passar-hi una nit sencera a canvi de deu mil dòlars. El film té la direcció de William Castle, un dels grans mestres del cinema de baix pressupost, ple de grans idees i molt centrat en el gènere del terror. El resultat és una delícia per als amants del tòpic de les cases encantades.
Per veure’n una de zombis:
‘No profanar el sueño de los muertos’ (1974)
Jordi Grau
Que l’ambientació, l’idioma que parlen i l’ascendent que té aquesta pel·lícula internacionalment no us despistin: esteu veient una cinta espanyola, dirigida per un dels grans cineastes catalans dels anys 70. Uns experiments amb ultrasons serveixen d’excusa per ressuscitar els morts en aquest títol fonamental del gènere, que no celebrem prou a la cinematografia nacional. Només us diré, com a exemple, que Edgar Wright, director de ‘Shaun of the dead’ (2004), ‘Scott Pilgrim contra el mundo’ (2010) o ‘Last Night in Soho’ (2021) té un pòster ben gran de ‘No profanar el sueño de los muertos’ al seu despatx.
Per passar-ho malament, però molt malament:
‘A l’interior’ (2007)
Alexandre Bustillo i Julien Maury
Halloween, en principi, és una tradició en què es banalitza el terror passant-lo pel filtre de la festa. Ara bé, si el que voleu és patir de debò, ‘Al interior’ és la vostra pel·lícula. Una dona embarassada i sola a casa és assaltada per una psicòpata. Què vol? Per què està tan enfadada? El que ve a continuació és carrusel de violència explícita amb moments realment anguniosos. El primer llarg de Bustillo i Maury va obrir la porta al que es va anomenar ‘Nou extremisme francès’, i d’extrem ho és molt. Absteniu-vos-en si sou aprensius i, sobretot, no la veieu sota cap concepte si esteu embarassades.
Per veure-la en família:
‘Nit de por’ (1985)
Tom Holland
Un adolescent molt aficionat al cinema de terror (i una mica passarell) veu una nit com un nou veí es muda a la casa del costat de la seva… i porta un taüt amb ell. Així comença un dels grans títols del cinema de terror dels anys 80, amb un sentit de l’humor molt saludable que l’acosta al cinema familiar. Vampirs, caçadors de vampirs de pacotilla, joves enamorats i pares que no s’adonen de res es conjuren per fer-nos passar una molt bona estona.
Per veure’n una d’europea:
‘La màscara del dimoni’ (1960)
Mario Bava
‘La màscara del dimoni’ ho té tot: Bruixes, dimonis, malediccions, cadàvers ressuscitats, entorns bromosos i a Barbara Steele, musa del cinema de terror europeu (i no només europeu) dels anys 60. I té a Mario Bava, un dels grans noms del gòtic de terror fent una feina impecable i sensacional. A més, si sou en un sopar amb tot de gent que es dedica a citar escriptors francesos mentre beu vi i escolta música de jazz, i voleu arribar al seu nivell de ximpleria citant una pel·lícula de terror, amb aquesta quedareu la mar de bé.
Per veure’n una de ben actual:
‘Saint Maud’ (2019)
Rose Glass
Qui acabi ‘Saint Maud’ sense notar un lleuger calfred, o s’ha adormit a mitja pel·lícula o fa més por que Michael Myers. Una de les grans sensacions del festival de Sitges del seu any planta algunes de les constants del terror contemporani: un evident pòsit existencialista, una mirada femenina en la direcció (recordem que alguns dels millors títols del gènere contemporani els han dirigit dones, i la tendència no deixa d’augmentar) i una obsessió per tractar el tema de les cures i dels cossos en decadència. Tot plegat està molt present en aquesta història: una infermera que es fa càrrec d’una ballarina amb una malaltia terminal. No us aixequeu del sofà fins que comencin els crèdits finals.
