Poques ciutats com Barcelona poden presumir de la varietat de panots que decoren les seves voreres. Menys encara tenir la icona d’una flor de ciment que tothom trepitja com a tret identificatiu. És la humil representació d’una ciutat que convida a caminar i a mirar a terra, a una extensa catifa de llosetes de 20×20 que ocupa uns 5.000 m² de la ciutat.

Cinc panots i adeu a Can Fanga

El 1906, l’Ajuntament de Barcelona va decidir posar ordre a la pavimentació de les voreres perquè amb la urbanització de l’Eixample “eren un autèntic fangar”, explica al ‘Plaça Tísner‘ la doctora en espai públic Danae Esparza. Es va fer una subhasta i es van triar els cinc models de panots que avui hi ha arreu de la ciutat: l’emblemàtic de la flor, l’omnipresent de quatre pastilles, el de quatre pastilles amb cercle, el cada vegada més car de veure de cercles concèntrics i el que alguns coneixen amb el nom de calavera.

Esparza és autora del llibre ‘Barcelona a ras de suelo’, en què reflexiona sobre l’evolució del paviment a la ciutat. Parla, entre molts altres, dels primers paviments que es van fer a l’Eixample, com el de la Casa Amatller, de Puig i Cadafalch. Contràriament al que pugui semblar a simple vista, no està fet de panots, sinó de pedra natural tallada amb el dibuix d’una flor de quatre pètals. Comenta l’especialista en espai públic que “no tenim documents que demostrin” que van servir d’inspiració per fer el popular panot de Barcelona, tot i que és una teoria força estesa.

panots vestíbul Casa Amatller
Paviment de pedra tallada en forma de flor, al vestíbul de la Casa Amatller (Puig i Cadafalch)

La flor, en perill d’extinció

El de la flor de quatre pètals és un panot que s’ha convertit en un emblema, és una icona “que no volem que desaparegui“, afirma Esparza. No tothom sap que als anys 2000 es va parlar de suprimir-lo en favor del model de quatre pastilles, que és més pràctic. Va sorgir, però, un moviment popular que en reivindicava la identitat per a la ciutat “i es va mantenir com a símbol de la voluntat d’embellir els carrers”.

La renovació del panot de Barcelona no canviarà el disseny tradicional
El concurs públic a empreses i professionals que ha obert l’Ajuntament és per “buscar nous materials, més innovadors i sostenibles”

Animals marins, flor de plàtan i lletres

Barcelona té altres panots que han volgut esdevenir icònics, com el Gaudí, que llueix al passeig de Gràcia, un model hexagonal que es va posar als anys 90 i que amb una sola peça dibuixa sis animals marins. Danae Esparza reconeix que, per adonar-se d’aquests detalls, s’ha de parar atenció, “fent una lectura que en el nostre dia a dia passa desapercebuda”, i es lamenta que “el paviment és un element poc estudiat, que s’ha considerat menor”.

El 2014 va ser molt sonat el nou panot de la Diagonal, que representa la flor del plàtan. Va ser “molt polèmic i es va arribar a qualificar de “masclista”, recorda Esparza, quan de fet només representava “un canvi de textura” respecte a altres models. També explica que uns anys abans, el 2007, es va fer una prova de paviment en un tram del carrer de Ganduxer que contenia la B de Barcelona: “No va reeixir perquè a la ciutat ja tenim un paviment icònic, el de la flor”.

Joies amagades

“Jo sempre que vaig pel carrer miro a terra”, diu la Danae Esparza, i no és l’única. Hi ha força barcelonins per a qui les voreres són una font d’interès i curiositat. És el cas del Josep Maria Allué, autor de jocs de taula: “Vaig pel carrer i veig com un gran tauler de jocs”, explica, i en alguns punts troba “caselles especials”, panots que se surten de la norma. Un, a l’encreuament entre el carrer de la Diputació i el de Muntaner, el que ell anomena el melic de Barcelona, on coincideixen junts quatre panots diferents. Allué va immortalitzar la seva troballa a Twitter i la piulada va tenir 22.000 m’agrada.

A Allué li agrada trobar-se amb panots singulars, anomalies, com “un de solitari de cercles concèntrics rodejat dels de quatre pastilles” que hi ha a la Gran Via amb Roger de Llúria, a tocar d’una font. O d’altres que “estan en vies d’extincióal carrer de la Diputació, entre Calàbria i Rocafort. L’autor de jocs té molt clar que mirar a terra pot ser una font de coneixement i entreteniment: “Més enllà de les icones oficials de la ciutat, com la Sagrada Família o el Camp Nou, a Barcelona hi ha molts racons modestos i quotidians que és un goig trobar, gaudir i compartir“. Cal abaixar el cap per adonar-se’n.