Una de les imatges més tradicionals de Nadal és la del naixement, part fonamental de qualsevol pessebre. Les figures convencionals, però, presenten una situació molt allunyada de la realitat d’una mare que acaba de donar a llum el seu fill.

L’arquitecte i col·laborador d’art del ‘Plaça Tísner‘, Miquel del Pozo Puig assegura però, que tot i que la representació més comuna en l’actualitat és “poc natural”, això no sempre ha estat així. Explica, de fet, que la imatge del naixement ha anat evolucionant amb els anys i que, si revisem la història de l’art, veurem que en el passat era més realista.

Les representacions de Giotto

Antigament, l’objectiu de les imatges religioses, com la del naixement, era reviure els fets bíblics del passat i portar-los al present d’una manera creïble. Per això, trobem artistes que van intentar recrear com va ser, realment, aquella primera nit.

Naixement Giotto Scrovegni
Giotto: Naixement (c. 1320), capella dels Scrovegni (Pàdua)

Per exemple Giotto, un dels pintors que marca la transició cap al Renaixement, va fer diverses representacions del naixement i en totes va reflectir el cansament de Maria després del part. Destaca la pintura que trobem a la capella dels Scrovegni, a Pàdua, on veiem una dona que l’ajuda a passar el nen del seu llit i posar-lo al bressol. També la que es conserva al Museu Metropolità d’Art de Nova York, on és sant Josep qui agafa el nen mentre els Reis d’Orient arriben de manera inesperada.

Naixement Giotto Nova Yorl
Giotto: Adoració dels mags (c. 1305), Metropolitan Museum de Nova York

Els dos exemples de la catedral de Girona

La catedral de Girona acull dos exemples d’aquest tipus de representacions més realistes. Per exemple, hi ha un retaule del segle XIV en què trobem diverses escenes de la vida de Jesús i al naixement veiem Maria estirada al llit amb el nen als braços, sobre un matalàs i, fins i tot, un coixí.

naixement retaule Catedral Girona
Retaule major de la catedral de Girona (s. XIV), Fons del Capítol Catedral de Girona | © Fotografia: Eddy Kelele

Al mateix temple trobem també el vitrall figuratiu més antic de Catalunya. Data del segle XIII i presenta una imatge en què, en primer pla, destaca la mare descansant al llit i el nen seu a la menjadora dels animals, tal com esmenta l’evangeli de Lluc, amb la mula i el bou a tocar.

Naixement vitrall Catedral Girona
Naixement del vitrall de Sant Martí i Sant Francesc (s. XIII), Fons del Capítol Catedral de Girona | © Fotografia: Jsanspi

La ‘Nativitat’, de Duccio de Buoninsegna, a la National Gallery de Washington

La iconografia cristiana acostuma a barrejar les explicacions naturals amb les sobrenaturals. Per exemple, la proximitat dels animals barreja la naturalitat del gest amb la llegenda. Hi ha qui diu que el bou i la mula van escalfar al nen amb el seu alè durant la nit i, per això, hi ha pintors que els representen ben a prop.

Nativitat Duccio Buoninsegna
Duccio di Buoninsegna: Naixement (1308-1311), National Gallery de Washington

Una altra imatge realista del naixement la trobem a la National Gallery de Washington. És la ‘Nativitat’, de Duccio de Buoninsegna, i reflecteix la falta d’experiència dels pares primerencs, la necessitat d’ajuda i de cura en les primeres hores. Si ens fixem, veiem en primer pla dues llevadores que banyen el nounat. En aquest cas, el nen també apareix al costat de la mare i és que és habitual en la pintura explicar una seqüencia temporal i que els personatges apareguin més d’un cop.

L’adoració dels pastors dels germans Serra

En algunes representacions trobem el nen Jesús embolicat d’una manera semblant a una mòmia egípcia, totalment lligat de cap a peus. Hi ha llegendes que conten que es feia així per anunciar el seu enterrament. Per exemple, en una ‘Adoració dels pastors’ del taller dels germans Serra que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya trobem el nen embolcallat d’aquesta manera.

Taller dels germans Serra: Adoració dels pastors (1365-1375), Museu Nacional d’Art de Catalunya

El cert, però, és que lligar als nadons perquè no es moguessin era una pràctica habitual a l’edat mitjana i al Renaixement. Es pensava que tenien els ossos dèbils, que es podien trencar en qualsevol moment i, per això, els embolicaven fins que els ossos estiguessin més desenvolupats. Era una pràctica usual en l’època en què es va fer l’obra i els pintors van aplicar a la història del passat els costums de la seva època.

El perquè de la representació més habitual

La tradició cristiana explica que va ser santa Brígida qui va canviar la història de l’art i dels nostres pessebres. Nascuda a Suècia el 1303, va descriure el naixement de Crist segons l’havia somiat i la seva versió és la que s’ha acabat imposant.

Segons la santa, sant Josep va sortir a buscar elements per poder fer foc i il·luminar l’estança un cop s’havien instal·lat a l’estable. En quedar-se sola, la Mare de Déu es va agenollar per resar i, de sobte, el nen va aparèixer davant seu, a terra, despullat, net i sense sang: immaculat. L’infant havia sortit del seu cos igual com havia entrat. Com un miracle.

naixement santa brígida
Piero della Francesca: ‘Naixement’ (1480), National Gallery de Londres

Els artistes, que fins llavors no tenien detalls de com s’havia produït el naixement, rebien l’encàrrec d’il·lustrar el somni, la visió, de santa Brígida. Aquesta, la del part miraculós, és la imatge que més ha quedat en l’imaginari col·lectiu i que, evolucionada, ha arribat als nostre pessebres.