El claqué és un estil de ball bàsic dels grans musicals de teatre i cinema. És per això que els alumnes de l’Escola Coco Comin, especialitzada en comèdia musical, hi dediquen tantes hores de classe. I ara ho fan en el marc del Barcelona Tap Dance International Conservatory, que ofereix un pla d’estudis nou creat a Israel per Shanon Lavi i Mandy Col. Es tracta del mètode LKTDS, que preveu el cos del ballarí o ballarina en la seva totalitat i en què el cap, els braços i el tronc tenen la mateixa importància que els peus.
Una de les particularitats del claqué és el binomi música i dansa, ja que és tan important el moviment com ho és el so que genera el cos de l’intèrpret, que ha de reunir la sensibilitat d’un músic de percussió i la presència escènica d’un ballarí. Per això, segons expliquen els impulsors d’aquesta formació a ‘Plaça Tísner‘, són clau les assignatures de llenguatge musical i també la història, entesa des d’una perspectiva crítica i social que tingui en compte les discriminacions lligades als orígens d’aquesta dansa.
Una història d’esclavatge i discriminació
El claqué va néixer al segle XVII fruit de la fusió entre els ritmes de les cultures africanes que van arribar als EUA amb el tràfic d’esclaus i els de cultures europees com la irlandesa que van migrar a Amèrica.
Els peus i el cos van suplir la falta d’instruments de percussió a les plantacions fins al punt de crear una nova forma d’expressió artística. Segons explica Sharon Lavi, la població blanca es va acabar apropiant culturalment del claqué i van ocupar els principals espais de visibilitat, com els musicals de Hollywood protagonitzats per figures com Fred Astaire o Ginger Rogers.
