Bob Pop: “És classista acusar la gent de no tenir sentit de l’humor”

L’escriptor, guionista i crític de televisió Bob Pop torna a les llibreries amb ‘Días simétricos’ (Alfaguara), un nou diari que combina reflexions personals amb les d’altres autors que admira, com Susan Sontag, Curzio Malaparte, Miguel Torga o Kafka. Per ell, segons ha explicat a ‘Plaça Tísner‘, és molt important deixar per escrit el que li passa en el “moment líquid” que vivim.

Al llibre s’entrellacen pel·lícules i lectures i s’aprofundeix en el dolor emocional i físic sense miraments. Bob Pop, que viu a Barcelona des de fa 15 anys, prepara la segona temporada de ‘Maricón perdido‘, la sèrie d’èxit en què explica la seva vida. De moment, ja té dos capítols escrits, però encara no sap quina plataforma s’implicarà en el projecte.

Una vida privilegiada

Bob Pop ha assegurat que es considera un gran privilegiat: “Ni en els meus millors somnis m’hagués pogut imaginar la vida que tinc“. I considera que tenir sentit de l’humor és un d’aquests privilegis: “És classista acusar la gent de no tenir sentit de l’humor, ja que té molt a veure amb les condicions materials de cada un. Hi ha gent que no pot desenvolupar el sentit de l’humor perquè la seva vida és massa pesada“. Per això, ha dit, un dels seus objectius és que el seu humor pugui ajudar algú que ho estigui passant malament.

El mosaic de Bob Pop

• Un refugi: la lectura, tot i que últimament també es refugia cada nit a la localitat de Cicely, el poble on transcorre la sèrie ‘Doctor en Alaska’. Un èxit dels 90 que acaba de recuperar Filmin.   

• Un llibre: ara mateix està devorant ‘Bailaréis sobre mi tumba’, d’Alba Carvallal, un collage de veus de Galícia esquitxat de “chapapote” i música pop. És el 19è que llegeix aquest any. L’any passat en van ser 54.   

• Un plat: un clàssic de pernil i formatge que a Madrid ja coneixia amb el nom de sandvitx mixt però que des que viu a Barcelona assaboreix com a biquini.  

• Una comèdia: ‘La festa’, de Blake Edwards. Un Peters Sellers en estat de gràcia amb un humor delirant i físic que es riu del classisme i del desastre dels marges.  

• Un diari personal: ‘L’ofici de viure’, de Cesare Pavese, la nota de suïcidi més llarga de la història i un dels textos amb què dialoga en el seu últim llibre: ‘Días simétricos’, que avui ens ve a presentar.  

• Una plaça: La plaça Reial. És un dels llocs on més “fterworks” ha fet a la ciutat. Recorda haver passat moltes nits de dijous ballant a la sala Sidecar. 

L’entrevista sencera, al ‘Plaça Tísner’