Socialment, durant molt temps s’ha imposat la idea que l’amor és una cosa per a tota la vida i que les relacions sentimentals s’han de basar en l’exclusivitat afectiva, és a dir, que només podem tenir una parella i estimar una persona. Però els temps canvien i, des de fa uns anys, aquesta estructura més rígida i conservadora es posa en dubte.
A principis d’aquest segle, el sociòleg i filòsof polonès Zygmunt Bauman va definir l’amor actual com un amor líquid, en què l’augment de la llibertat personal i la capacitat d’escollir en les societats actuals ha provocat que les relacions siguin més efímeres, menys estables i amb vincles més fràgils, de manera que ja no som tan dependents ni ens lliguem a una sola persona passi el que passi.
Això ha donat peu a plantejar-nos més preguntes. Què passa quan estimem algú que no és la nostra parella? O més d’una persona a la vegada? I si això ens passa, és dolent? Estem fent alguna cosa malament? Doncs bé, l’amor modern planteja una solució al problema: trencar amb la monogàmia i recórrer a altres tipus de relacions en les quals podem estimar i desitjar més d’una persona.
Un debat amb Sandra Bravo, periodista i activista no monògama; Emma Ribas, doctora en psicologia i sexòloga i Francesc Núñez, filòsof i sociòleg expert en la sociologia de les emocions.
