A finals del segle XIX i principis del segle XX, Barcelona començava a fer camí com a ciutat de fires i congressos amb les grans exposicions del 1888 i del 1929. Aquests primers anys van ser el preàmbul del que, en un futur proper, seria la nostra ciutat. Una ciutat consolidada com a epicentre de les grans cites i que l’any 1992 vivia un abans i un després amb la gran eclosió que van significar els Jocs Olímpics, que van permetre obrir Barcelona al món.
Aquest model de ciutat va permetre canvis importants i positius en l’àmbit social i econòmic i, per això, s’ha mantingut i adaptat fins avui dia. Quan s’ha de celebrar alguna cosa gran, Barcelona sempre aixeca la mà. I, de la mateixa manera, és de les primeres ciutats del món en què tothom s’hi fixa a l’hora d’organitzar grans esdeveniments internacionals.
Però la pressió turística que això comporta, amb els problemes d’habitatge i convivència que en deriven, i l’alarma mediambiental que sona cada vegada que els avions i els creuers arriben en massa a la ciutat, ha posat en peu de guerra bona part de la població que diu prou i que demana un canvi de rumb.
Un debat amb Irene Escorihuela, directora de l’Observatori DESCA; Andrei Boar, professor de la UPF Barcelona School of Management; Daniel Pardo, membre de l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic i Salvador Guillermo, director d’economia i estudis de Foment del Treball.
