L’obra de Lorenza Böttner, artista transgènere sense braços que pintava amb la boca i amb els peus, suposa una sotragada per a les formes tradicionals de pensar no només la pràctica artística sinó també les relacions entre el que és normal i el que és patològic. Més enllà del relat condescendent de l’artista heroica, l’obra de Böttner qüestiona i desestabilitza les relacions de poder entre masculinitat i feminitat, validesa i invalidesa, però també entre pintura i dansa, entre dibuix i performance, i reclama una altra epistemologia, una altra manera de mirar i de narrar que redistribueixi i democratitzi els cossos i els òrgans (mans, peus, boca, pell…) en la pràctica artística.