L’interior de la Sagrada Família representa un impacte als sentits, enlluernant el visitant amb la llum que omple tot l’espai. La basílica és concebuda com un temple de la llum i un “text obert” amb un constructe simbòlic molt potent. Per a Gaudí, l’arquitectura era un mitjà tan eficaç com l’escultura o la pintura per transmetre el missatge religiós, ja que la Sagrada Família és una “catequesi en pedra”.
La visió d’un bosc estructural
Gaudí va imaginar que el visitant, en entrar, no es trobaria en un interior convencional, sinó en un bosc. Aquest concepte va ser fonamental, ja que Gaudí era un apassionat de la naturalesa i la considerava la seva font d’inspiració i el seu mestre. Una de les seves sentències cèlebres afirmava que un cop acabada la basílica, no caldria encendre la llum durant la nit de lluna plena.
Per aconseguir-ho, Gaudí va haver de superar les fórmules del gòtic. Va dissenyar una estructura on el pes dels elements superiors no se suportava amb grans contraforts o arcbotants externs. En canvi, el pes és recollit per uns “arbres de columnes” o columnes inclinades que comuniquen directament la càrrega al fonament.
L’invent de la columna de doble gir
Un element clau d’aquesta estructura és la columna que Gaudí aporta a l’arquitectura moderna. L’invent propi de Gaudí és la columna de doble gir. Aquesta columna, que té la seva màxima expressió a la Sagrada Família, és considerada el criteri més important que Gaudí aporta a la història de l’arquitectura.
La columna de doble gir es concep com un resum de les columnes històriques, recordant les gregues, les egípcies i les salomòniques. Gaudí va estudiar les columnes durant dos anys i se li va ocórrer que, agafant una base quadrada, aquesta s’aixeca girant cap a la dreta i cap a l’esquerra simultàniament. Aquesta intersecció de dos girs helicoïdals transforma progressivament el quadrat en octàgon, després en una figura de 16 costats, 32, 64, i així successivament, buscant arribar al cercle.
La geometria de la llum
Gaudí va ser el primer arquitecte a utilitzar de manera determinant formes geomètriques que va observar a la naturalesa, com els hiperboloides, helicoides, paraboloides i conoides.
La geometria de l’hiperboloide és fonamental per a l’entrada de llum. Aquesta forma, mai abans utilitzada en arquitectura, actua com un doble embut: s’obre cap a l’exterior per recollir el màxim de claror i té la mateixa forma a l’interior per acompanyar la llum cap a l’espai interior. Aquesta geometria, utilitzada en finestres i lluernes, permet que la claror entri sense entrebancs ja que l’estructura interna de columnes inclinades deixa els finestrals lliures d’elements de suport.
Simfonies de colors i vitralls
Gaudí deia que “el sol és el millor pintor”. La llum no només il·lumina la nau sinó que també la “colora”. La realització dels vitralls, seguint les indicacions de Gaudí, va ser encarregada a l’artista Joan Vilagrau, que va crear el que ell anomenava “simfonies de colors”. Aquesta va ser la feina de la seva vida, i el primer encàrrec important va ser el vitrall de la Façana de la Passió (el finestral de la Resurrecció) el 1999.
Vilagrau va aconseguir una coherència cromàtica jugant amb els colors: blaus i verds (tons freds) a llevant, i grocs i vermellosos (tons càlids) a ponent.
La Capella de l’Assumpta: obra actual
Actualment, un dels grans focus d’obra, més enllà de la torre de Jesucrist, és la construcció de la Capella de l’Assumpta. Gaudí sentia una gran devoció per la Verge Maria i trobava a faltar un espai dedicat exclusivament a ella, i per això va començar a dissenyar aquesta capella cap al 1920.
La capella, un edifici petit comparat amb la resta de la Sagrada Família, sorgeix just al mig del claustre al carrer Provença.
L’arquitecte Xisco Llabrés és l’encarregat de fer realitat el projecte. La documentació de la Capella de l’Assumpta és molt bona gràcies a una petició que va fer un frare franciscà xilè, Angélico Aranda, a Gaudí cap al 1920. Gaudí, que ja només treballava per a la Sagrada Família, li va oferir els esbossos d’aquesta capella, de dimensions molt similars i dedicada a la Mare de Déu, perquè la construïssin a Xile.
La cúpula serà de trencadís blau en forma d’hiperboloide, inspirada en la llitera de la Mare de Déu de l’Assumpta de l’escultor Lluís Bonifàs a la Catedral de Girona, de qui Gaudí era gran admirador. Aquests tons blaus que baixen de dalt de la cúpula representen la Mare de Déu com la reina del cel, amb quatre figures que representen els àngels que aixequen el mantell. Les escultures dels àngels (sense ales, buscant elevar l’ànima) van ser creades per Teresa Riba. Altres escultores, Béatrice Bizot (Sant Roc) i Mercè Riba (Sant Josep Oriol i baixos relleus), també participen en el projecte, situant les seves obres sobre els accessos exteriors.
La Capella de l’Assumpta està previst que s’acabi al llarg del 2026, si bé caldrà esperar fins al 2027 per veure-la sense bastides.
Orígens i teologia
La Sagrada Família és un temple expiatori. La iniciativa per a la seva construcció va sorgir d’una associació anomenada Associació de devots de Sant Josep, fundada el 1866 per Josep Maria Bocavella, i es van començar a recollir donatius el 1874. El primer projecte va ser encarregat a l’arquitecte Francesc de Paula del Villar, que va projectar una església neogòtica. Gaudí es va fer càrrec de l’obra després de discrepàncies entre Villar i l’arquitecte assessor Joan Martorell.
Gaudí va heretar l’obra quan la cripta subterrània ja havia estat parcialment aixecada. Va acabar la cripta (dedicada a la Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep) dos metres més alta del previst per permetre l’entrada de llum. Gaudí, posteriorment, va proposar un canvi radical al projecte original de Villar, que només incloïa una torre. El projecte final de Gaudí incloïa 18 torres.
