Objectiu Sagrada Família: continuar sense el geni [capítol 6]

La construcció de la Sagrada Família representa un dels reptes arquitectònics més complexos de la història moderna. La pregunta que ha ressonat durant gairebé un segle és: com es pot acabar una obra d’aquesta magnitud sense el geni que la va idear?. Antoni Gaudí, conscient que no veuria el temple finalitzat, va projectar l’edifici perquè altres el construïssin en el futur, establint estratègies basades en la geometria i el contingut simbòlic.

El desastre del 1936

El camí cap a la finalització del temple va patir un revés catastròfic el 20 de juliol de 1936, a l’inici de la Guerra Civil. Un grup anarquista va incendiar l’obrador de Gaudí, destruint la gran majoria de plànols, esbossos, documents i les maquetes de guix que l’arquitecte havia elaborat durant 40 anys. Aquesta pèrdua documental va obligar els seus successors a treballar a partir de fragments i records per mantenir la fidelitat al projecte original.

La salvació del projecte gràcies als deixebles

La continuïtat de l’obra va ser possible gràcies a la tasca pedagògica de Gaudí, qui solia rebre arquitectes joves els dissabtes per explicar-los el seu mètode basat en formes geomètriques. Després de la seva mort, aquests deixebles havien publicat llibres i biografies que descrivien el projecte en detall.

Un paper clau el va tenir l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, qui el juliol del 1936 va recollir peça a peça les restes de les maquetes destrossades. Gràcies al coneixement de la geometria que Gaudí utilitzava, els professionals van poder refer les maquetes a partir de petits fragments de guix i fotografies antigues, una tasca que va durar dècades. També van ser vitals els “àlbums del temple” del 1915, aprovats pel mateix Gaudí, que servien de guia fidedigna.

Innovació constructiva: de la maçoneria al post-tensat

Si bé Gaudí ja innovava amb mètodes revolucionaris com les maquetes polifuniculars invertides de fils i pesos per calcular les càrregues, la construcció actual ha hagut d’evolucionar per superar problemes d’espai, pes i temps.

La solució per aixecar les sis torres centrals ha estat la pedra post-tensada, un sistema on diversos blocs de pedra s’uneixen mitjançant tensors d’acer i gats hidràulics per formar un únic panell resistent al vent i als sismes. Aquesta tecnologia ha permès:

• Reduir el gruix de la pedra de 120 a només 30 centímetres.
• Construir fora del temple, concretament a Galera (Bages), per després muntar els panells a Barcelona en qüestió de dies.
• Accelerar el ritme, aixecant les torres centrals en poc més d’una dècada, una fita impensable antigament.

El Gaudí estudiant, geni o boig?

L’expedient acadèmic d’Antoni Gaudí revela un estudiant amb una inquietud intel·lectual immensa però amb notes discretes, obtenint majoritàriament aprovats en una època de gran rigor teòric. Tot i això, va destacar extraordinàriament en l’assignatura de projectes, on era capaç de resoldre en una nit el que altres trigaven mesos. En lliurar-li el títol, es va pronunciar la cèlebre frase: “Aquest o és un geni o és un boig”.

El temple que mai s’atura

La Sagrada Família viu una situació singular: s’està restaurant mentre encara es construeix. Parts originals com la façana del Naixement, amb més de 100 anys, requereixen intervencions delicades amb tecnologies com l’escàner làser i la fotogrametria per analitzar-ne cada detall. Aquestes investigacions han permès descobrir que Gaudí va utilitzar l’escala de cargol com a mòdul per regular tota la façana i que va emprar materials quotidians triturats, com ampolles de cava o gasosa, per fer el trencadís.

Actualment, l’ús de l’ordinador facilita els càlculs complexos, però la verificació física mitjançant maquetes continua sent essencial, ara agilitzada per impressores 3D que permeten tenir resultats en 48 hores.
L’objectiu final roman fidel a la idea de Gaudí: que cada generació d’artistes i artesans aporti la seva creativitat per enriquir el temple i expressar el seu moment històric.