De visita a l’editorial on publica les seves obres, prenent alguna cosa en bars i cafeteries, desplaçant-se en cotxe, a la redacció del diari amb què col·labora, en una trobada amb lectors en una biblioteca o a casa seva envoltada de llibres i acompanyada del seu clarinet. Les situacions que conformen la quotidianitat d’Empar Moliner són el fil que teixeix aquest reportatge en què l’escriptora parla directament a càmera per compartir reflexions i vivències.
El monogràfic, realitzat per Josep Maria Muñoz Rovira el setembre del 2001 pren el nom ‘Empar Moliner i les seves 50 millors amigues’ amb referència a la ficció des de la que escriu les seves cròniques a ‘El País’. Moliner llegeix i comenta alguns d’aquests textos explicant el seu context i afegint anècdotes sobre la seva elaboració i reflexions entorn aquest gènere periodístic. Moliner confessa que sempre li havia agradat aquest espai i que per a ella “era una fantasia” pensar si algun dia les faria. Recorda que la primera crònica que va escriure per a aquest diari va ser sobre el cantant Luis Miguel i que no va dormir per acabar-la.
De periodistes, valora “aquells que expliquen històries a través dels detalls” i, en qualsevol cas, considera que sent complaent i fent la “pilota no li fas un favor a ningú i, menys, a tu”. D’escriptors i poetes, critica que alguns “n’han fet molta mística” i que en coneix que “es passen el dia explicant que van amb una llibreta”. Del sector editorial, considera que no s’ha de “comprometre amb ningú”. “És com tenir ‘nòvio’ i triar amb qui balles”, diu de la figura de l’editor. Afegeix que valoraria aquell que li digués “quan tinguis el llibre, parlem” i lamenta que amb el que es pot gastar el seu editor convidant-la a tres dinars, pagaria l’avançament de l’obra d’un autor jove.
Empar Moliner també parla des de la intimitat domèstica, comentant la història d’alguns dels molts llibres que acumula i també de la seva afició pel clarinet i per la beguda. “El motiu de fer articles i coses és fer broma sobre l’amor”, assegura. I conclou: “El sentit del ridícul és el que em perd. Tot i això m’enamoro”.
