L'elogiada estructura urbana de l'Eixample ha resultat ser una gàbia per a la contaminació. Carrers estrets, amb molta densitat de trànsit, i edificis alts que fan que la contaminació no es dilueixi. I a tot això s'hi suma el clima. Barcelona és una ciutat amb molt de sol, poca pluja i poc vent. Un vent que encara es nota menys als carrers de la trama Cerdà. Per tot plegat, el mapa que ha elaborat l'expert del CSIC Xavier Querol fixa com a punt vermell la Nova Esquerra de l'Eixample, on més contaminació hi ha de tota la ciutat. XAVIER QUEROL, investigador del CSIC "Una estructura urbana medieval, encara. L'empaquetament cúbic, els que som geòlegs sabem que està fet per posar el major nombre d'àtoms dins d'una estructura. Llavors, al final és això l'Eixample." En canvi, a Madrid l'estructura urbana facilita que els contaminants es dispersin millor. Hi ha avingudes àmplies, com el passeig de la Castellana, i els cotxes estan obligats a passar per determinats carrers cosa que, d'una banda causa congestió però de l'altra, un efecte dissuasiu sobre els conductors. XAVIER QUEROL, investigador del CSIC "Nosaltres, aquí tenim el carrer d'Aribau, Muntaner... i després el Consell de Cent, València, Aragó, Indústria, que no tenen cap limitació del trànsit, amb voreres curtes i molt d'espai al trànsit i, llavors, deixem entrar el cotxe per tot arreu." Per Querol el principal problema de la contaminació és la densitat de trànsit. Barcelona no té massa cotxes però, en canvi, té el rècord de densitat de vehicles per quilòmetre quadrat. 5.500 vehicles, més de doble que Madrid, que en té 2.100 i molt per sobre també d'altres ciutats europees com Berlín, Londres o Amsterdam.
L’estructura urbana d’Ildefons Cerdà actua com una gàbia per la contaminació, especialment a la Nova Esquerra de l’Eixample i a la part central del districte. “Barcelona encara té una estructura urbana medieval“, explica Xavier Querol, expert en detecció de contaminants. “Aquí tots els carrers tenen un trànsit de més de 10.000 vehicles/km2 i uns edificis alts de cinc, sis o set plantes, fet que dificulta la dispersió de la contaminació”.
En canvi, en altres punts de la ciutat, tot i tenir més trànsit, com per exemple a la Diagonal o a la ronda de Dalt (per on passen més de 100.000 vehicles cada dia) la contaminació no és tan elevada perquè són zones obertes o que tenen espai verd molt a prop. I a tot això, encara cal sumar-hi un tercer factor, Barcelona és una ciutat on habitualment hi fa poc vent i aquest, a més a més, encara es nota menys en espais tancats com els carrers de l’Eixample.
Les superilles de Madrid
Madrid, en canvi, l’estructura urbana és diferent, “tenen una superilla des de sempre”, diu Querol. A la capital hi ha zones àmplies com el passeig de la Castellana, que està envoltat d’edificis no gaire alts i on, a més, els cotxes estan obligats a passar per determinats carrers. Això acaba generant “més congestió” de trànsit en aquests punts, però també un efecte dissuasiu en els madrilenys que s’ho pensen dues vegades abans d’agafar el vehicle. I a l’ideal d’estructura urbana, diu Querol, hi trobaríem ciutats com Amsterdam, on al mateix centre els “edificis no tenen més de dues plantes, amb avingudes amples i amb molts carrers de vianants”.
Barcelona: rècord de cotxes per km2
Barcelona no és una ciutat on hi hagi molts cotxes, explica Querol. “Tenim 570.000 vehicles”, mentre que a Madrid n’hi ha 1.400.000, el doble, i a Londres 2.500.000. El problema és que la nostra és “una ciutat molt petita” i si dividim els cotxes per els 104 km2 que hi ha ens surt una densitat de “5.500 vehicles per km2”, una de les més elevades d’Europa. Una xifra molt superior a d’altres ciutats europees com Madrid (2.100), Berlín (1.500), Londres (1.300), Amsterdam (1.000) o Oslo (menys de 500).
