Xavier Querol, investigador del CSIC i un dels experts europeus més reconeguts en matèria de contaminació, ha explicat a betevé que creu que si l’Ajuntament acaba implantant un peatge urbà ho hauria de fer a tota “l’àrea metropolitana que hi ha a dins de les rondes” i no només al centre de la ciutat o en un districte concret. “Si ho fem a una zona de l’Eixample farem que la gent faci voltes per aparcar”, exemplifica Querol, i afegeix que “una emissió contaminant feta a la perifèria de la ciutat, en carrers ben ventilats, és molt més fàcil d’escampar que en un carrer de l’Eixample”.
Querol considera que el pagament per accedir a la ciutat “pot causar un efecte socialment discriminant” i fa una crida perquè s’estudiïn mesures per disminuir al màxim aquest efecte. Com a exemple, planteja “que les targetes de transport públic siguin gratuïtes o més barates per a les persones amb menys recursos”, o que s’estableixin “preus diferents en hora punta que en hora vall” o bé que s’implantin “tarifes VAO perquè si van tres persones al cotxe el peatge sigui gratuït”.
L’investigador del CSIC assenyala també que si Barcelona vol reduir la contaminació “anem pensant que haurem de reduir un 30 % el nombre de vehicles” i recorda que “el 75 % del diòxid de nitrogen que respirem ve dels cotxes”.
Una “taxa” i no un “peatge”
Per Querol, el pagament per accedir en cotxe a la ciutat s’hauria d’anomenar “taxa” i no “peatge”. Una taxa, assegura, comporta que “els diners recaptats s’inverteixen en mesures per a la ciutat”, com per exemple la millora del transport públic. El segon, en canvi, s’associa “a una empresa privada que fa diners” amb la mesura.
Planificació i no improvisació
Per últim, Querol demana que les mesures contra la contaminació no es decideixin segons uns criteris d'”improvisació o de resposta a amenaces de sanció”, com les que la setmana passada Europa va enviar a l’Estat, sinó guiats per una estratègia de “planificació a un termini mínim de cinc o 10 anys”.
