El Pla d’adaptació al canvi climàtic, encarregat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona el 2015, preveia que en el període de 10 anys el 30 % de les platges de la ciutat quedarien desprotegides dels efectes dels temporals i que, a més, fins a un 7 % podrien desaparèixer. Quan queden dos anys perquè es compleixi aquest pronòstic, alguns d’aquests efectes ja són visibles i palpables.
El cas més evident el trobem a la platja de Llevant, en què el xiringuito Bambú passarà el tercer estiu instal·lat fora de la platja perquè no hi ha prou sorra. A banda, la setmana que ve torna el Clàssica a la platja amb concerts al litoral, però aquesta vegada la música no se sentirà des de la platja de Sant Sebastià perquè s’hi ha reduït l’aforament, ja que s’hi ha perdut sorra. Aquest cop, el concert es farà al Bogatell. I la previsió és que aquesta situació no variï perquè la regressió del litoral és una realitat.
Platges creades artificialment a Barcelona
I no es preveu que la situació es resolgui a curt termini, sobretot, si tenim en compte que les platges que hi ha entre la Barceloneta i la desembocadura del Besòs són artificials, després que a finals de la dècada dels 80 es van guanyar 15 hectàrees al mar durant la transformació olímpica de la ciutat, amb la construcció d’espigons i l’aportació de 500.000 m3 de sorra.
Així es va menjar Barcelona el mar
A mitjans de la dècada de 1940, per exemplificar-ho, la platja estava situada uns quants metres terra endins, on avui dia trobem la ronda del Litoral. Per tant, l’espai que hi ha des d’aquesta via fins a l’aigua actual és terreny guanyat al mar.
El ritme de la regressió
L’erosió del litoral —sigui de platges guanyades artificialment al mar o no— l’estudien a fons a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) en relació amb la crisi climàtica. El cap d’estudis de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Camins, Canals i Ports, César Mösso, recorda que “un augment del nivell del mar d’un centímetre pot representar un retrocés de la costa d’entre mig metre i un metre“, segons apunten diversos models climàtics.
Això, recalca Mösso, pot representar que, si no hi ha una aportació de sorra, natural o artificial, “el mar pot pujar fins a un metre a finals del 2100“. Es tracta d’una situació a la qual s’enfronten tots els sistemes costaners, però que amenaça més “aquells que han estat urbanitzats a tocar del mar, com Barcelona o la costa del Maresme“, recalca el cap d’estudis de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Camins, Canals i Ports.
Com es pot frenar la regressió?
César Mösso posa sobre la taula dues possibles solucions per frenar el retrocés de la costa, com les artificials i les naturals. El primer paquet, l’artificial, és el més conegut i posat en pràctica: fer aportacions de sorra periòdiques per evitar l’estrenyiment de les platges i acompanyar-ho de la construcció de dics i pantalles rígides que absorbeixin l’impacte de l’onatge.
Les mesures de caràcter natural són les que estudien a la UPC. Una de les més demanades és assegurar l’aportació natural de sorra a les platges, provinent dels sediments que arrosseguen els rius. Ara per ara, apunta César Mösso, aquests sediments “estan retinguts als embassaments” que hi ha als rius. Uns cursos fluvials que tampoc no són cabalosos fora d’episodis de pluges intenses.
L’altra mesura és la reforestació del fons marí amb plantes subaquàtiques. En aquest sentit, Mösso detalla que “s’ha de fomentar la col·locació de fanerògames [un tipus de vegetació] al fons marí i a la vora de la platja que amorteixi l’onatge i retingui l’erosió“. Amb tot, el cap d’estudis de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Camins, Canals i Ports matisa que precisament a la UPC “estem estudiant com col·locar aquestes plantes” perquè, concreta, “les característiques de cada platja, de cada fons subaquàtic, dels corrents marins o de la força dels onatges no són exactes a tot arreu”.
