Les grans àrees urbanes concentren cada vegada més població, en detriment de les zones rurals, que en perden. Més nombre d’habitants vivint en zones densament poblades i densament urbanitzades, suposa fer-ho en uns hàbitats vulnerables a dos dels grans efectes del canvi climàtic: la torrencialitat de les pluges i la calor extrema.
El 70 % de gasos d’efecte hivernacle
Segons dades oficials, les àrees urbanes ocupen només el 2 % de la superfície del planeta, però en canvi, són les responsables de l’emissió del 70 % de gasos d’efecte hivernacle.
En aquest sentit, fa 20 anys que diverses ciutats —entre les quals, Barcelona— van agrupar-se a la xarxa C40 Cities, en què es comparteixen idees i experiències per fer front als efectes del canvi climàtic i com mitigar-los.
La directora per Europa d’aquesta xarxa, Júlia López Ventura, explica que per abordar la qüestió, una de les primeres coses és “entendre com actua la calor dins d’una ciutat, i quin és el perfil socioeconòmic de cada barri” per identificar les “poblacions vulnerables a la calor extrema”.
És una primera anàlisi que permet, després, fer actuacions més quirúrgiques en una ciutat, ja sigui amb actuacions “a l’interior de les llars o a l’espai públic”, detalla López Ventura.
Refugis climàtics: el concepte
Segons el Departament d’Interior i Seguretat Pública de la Generalitat, un refugi climàtic és un espai públic —interior o exterior— que garanteix condicions de confort tèrmic, amb temperatura entre els 25 ºC i els 26 °C, segurs i on descansar durant episodis de temperatures extremes o onades de calor.
En aquest sentit, el 2019 les primeres ciutats que van començar a parlar de refugi climàtic —i, alhora, a incorporar-ho com a eina en la gestió municipal— van ser les estatunidenques Duluth (Minnesota) i Buffalo (Nova York).
Poc després, aquest concepte es va reproduir a altres ciutats dels Estats Units —algunes integrades a la xarxa C40 Cities— que ràpidament van inspirar altres membres de la xarxa.
L’adaptació made in Barcelona
Segons explica la directora de l’Oficina de Canvi Climàtic i Sostenibilitat de Barcelona, Irma Ventayol, la prioritat que se segueix a la ciutat és “situar la calor com un dels criteris per definir l’espai públic“.
En aquest sentit, Ventayol concreta que es van inspirar en el model de refugis climàtics de ciutats estatunidenques per crear la xarxa barcelonina. I la qüestió va ser en com adaptar aquest model: “Vam aprofitar la xarxa d’equipaments públics que tenim —biblioteques, centres cívics, etc.—, que és molt àmplia, per convertir-los en refugi“.
És a dir, la xarxa de refugis climàtics de la ciutat no depèn d’espais inexistents a la ciutat, on no s’hi poden generar entorns naturalitzats amb vegetació i zones d’aigua —per com de densa és la ciutat—, però sí que incorpora equipaments públics amb sistemes de climatització que permeten, alhora, dur a terme activitats de lleure.
La incorporació dels equipaments públics climatitzats com a refugis climàtics, explica Ventayol, ha inspirat de retruc a altres ciutats, “incloses les que en origen ens van inspirar a nosaltres”. És a dir, treball en xarxa.
