El doctor en geografia i investigador del Grup de Climatologia de la Universitat de Barcelona Marc Lemus ha fet una anàlisi de quines són les situacions meteorològiques favorables per a les nevades a l’Observatori Fabra. D’aquesta manera ha pogut definir on se solen situar els anticiclons i les depressions en aquesta mena de situacions, que són tan seguides a casa nostra.
Per fer-ho, ha tingut en compte els dies en què s’ha acumulat un gruix de neu superior a 1 cm a l’Observatori Fabra (dades del Servei Meteorològic de Catalunya) entre els anys 1950 i 2014 i els mapes de la pressió atmosfèrica reduïda a nivell de mar i de l’altitud geopotencial de 500 hPa d’aquests dies assenyalats.
Un catàleg de vuit escenaris
Com a resultat ha sortit un catàleg de vuit configuracions sinòptiques que expliquen el 85 % dels casos. Hi ha algunes semblances entre si, com per exemple la presència d’un anticicló a l’Atlàntic o al nord d’Europa i d’una baixa en superfície a la Mediterrània occidental. És en aquests escenaris en els quals es produeix aquella combinació tan complicada i delicada d’una entrada d’aire fred provinent del centre o de l’est del continent europeu amb humitat de la Mediterrània.
Un dels resultats rellevants de l’anàlisi és que la majoria dels episodis de nevada a l’Observatori Fabra tenen lloc amb una temperatura a 850 hPa (que correspon a uns 1.500 metres d’altitud) inferior a -3 ºC, mentre que a 500 hPa (uns 5.500 metres) la temperatura se sol situar per sota de -27 ºC.
Dels vuit escenaris, el que sol presentar una massa d’aire més freda és el 4. L’anticicló escandinau i la formació d’una baixa prou profunda entre Còrsega i Sardenya són els responsables d’obrir un passadís perquè pugui arribar aire de la zona més oriental d’Europa. En canvi, en les situacions en què a nivells baixos el vent té més recorregut marítim la temperatura no sol ser tan baixa.
El mes amb més nevades és el febrer, amb 20, i el segueix el gener, amb 14. Tot i això, la neu ha arribat a deixar l’Observatori Fabra emblanquinat entre els mesos de novembre i abril al llarg dels anys analitzats. És curiós, tal com remarca Lemus, que hi ha alguns dels patrons sinòptics que es presenten normalment en una època molt concreta de l’hivern. És el cas de les situacions 4 i 5, que principalment s’han observat el mes de febrer. En canvi, l’escenari 8 sembla una situació més aviat típica d’inici o final d’hivern.
En quins casos hi ha nevades abundants?
No totes les situacions produeixen nevades abundants. Per exemple, els episodis que han tingut lloc en els escenaris 4, 5 i 7 han deixat sempre un gruix de neu inferior als 10 cm. En tots aquests, a nivells baixos el vent és molt agregalat i el centre de la baixa Mediterrània es troba força lluny de Barcelona, de manera que són situacions en què no hi sol haver gaire humitat. Per contra, nevades com les del 25 de desembre del 1962 (situació 2) o del 8 de març del 2010 (situació 8), que van deixar un gruix molt destacable, estan caracteritzades per un flux de vent més allevantat i amb una depressió en superfície més a la vora.
Menys dies de fred amb el pas dels anys
Al llarg de les darreres dècades s’ha observat una reducció clara del nombre de dies de fred, en els quals la temperatura a 850 hPa baixa per sota de 0 ºC. El descens és de 2,1 dies per dècada. Mentre que a l’inici del període analitzat era habitual trobar més de 15-20 dies amb valors per sota d’aquest llindar, durant els darrers anys és estrany que això passi tantes vegades. L’hivern en què ha passat menys cops ha sigut l’actual fins el dia d’avui.
Per contra, no s’ha observat una disminució clara en el nombre de dies amb una temperatura inferior a -5 ºC a 850 hPa. Es tracta d’una situació que és poc usual i que no cada hivern s’assoleix. L’última vegada que s’hi va arribar va ser durant l’hivern 2017-2018.
