En situacions anticiclòniques -habituals a l’hivern- el fred acostuma a ser intens a les valls, però la inversió tèrmica fa que no glaci a les cotes mitjanes de les muntanyes. La causa és el fenomen de la inversió tèrmica, que facilita que l’aire fred —més dens i pesat— s’acumuli a valls i fondalades, on s’enregistren valors clarament més baixos de temperatura.
En aquest context d’inversió tèrmica, tot i el sol dominant i encara que faci setmanes que que no nevi, la neu s’acostuma a fondre lentament als Pirineus.
Les claus de la baixa fusió, malgrat aquest l’ambient assolellat, són sobretot la inclinació dels rajos solars a l’hivern de l’any, la baixa humitat relativa i el fenomen de l’albedo, és a dir, la reflexió dels rajos solars per la neu.
També convé tenir present que la temperatura arran de sòl (o de neu) en nits serenes i sense vent pot ser força graus inferior a la temperatura de l’aire, la que marquen els termòmetres (oficialment a 1.5 metres del terra).
La importància de la inclinació dels rajos solars en la fusió de la neu
Així doncs, a banda de la temperatura ambiental, en un dia serè també és molt important amb quina inclinació arriben els rajos solars a la superfície nevada.
Els rajos solars arriben molt inclinats a l’hivern: pels volts del solstici d’hivern fan un angle aproximadament de 25 º amb la horitzontal. Això fa que l’energia per unitat de superfície dels rajos solars sigui petita, és a dir, quedi repartida en una superfície molt gran i que, per tant, el sol escalfi poc (notem que pica poc).
Pel solstici d’estiu, per contra, l’angle solar és de 72 º a la nostra latitud. Els rajos arriben quasi perpendiculars a la superfície fent que l’energia per unitat de superfície sigui molt gran, i que el sol escalfi molt (notem que pica molt).
Podem fer el símil amb una llanterna que enfoca el terra per comprovar com es reparteix una mateixa quantitat d’energia a la superfície. A l’hivern la mateixa quantitat d’energia queda repartida en una àrea molt més gran i el resultat és que notem que el sol pica poc i ens escalfa molt menys.
Així doncs, a l’hivern el sol fondrà poc la neu d’una superfície plana pel fet que l’angle dels rajos solars serà menut. En canvi, en una solana el pendent exposarà la superfície nevada de forma directa als rajos solars, és a dir, aquests hi arribaran molt més perpendiculars. L’energia per unitat de superfície serà gran, i el resultat serà que la neu es fongui a gran velocitat.
En una obaga passarà justament el contrari. Els rajos solars hi arribaran poca estona (si és que hi arriben en algun moment al llarg del dia) i a més ho faran extremament inclinats. L’energia per unitat de superfície serà molt baixa i per tant costarà molt que el sol vagi fonent la neu.
La Cerdanya serveix com a exemple pràctic. La neu a l’hivern sol persistir força dies més al fons de la plana que no pas a la solana de Guils, Lles o de Meranges, on els rajos solars hi impacten de forma més directa i on, sovint, la temperatura és superior a causa de la inversió tèrmica. Per contra, a les obagues del Moixeró o de la Tosa la neu s’hi aguanta encara més dies.
Per què es fon menys la neu si hi ha poca humitat que si n’hi ha molta?
L’explicació de per què la neu es fon molt poc si la humitat és molt baixa (tot i que la temperatura sigui positiva), però que es fongui ràpidament si hi ha molta humitat a la mateixa temperatura, rau en el fet que el vapor d’aigua (humitat) aporta calories a la neu.
Això passa perquè el vapor d’aigua en contactar amb la capa de neu es refreda i s’acaba condensant. El fenomen físic de la condensació implica aportació de calor, i per tant aquest aporta d’energia a la neu afavoreix i facilita que es fongui.
La boira o els núvols baixos, en conseqüència, també aporten calories a la neu. La fonen en cedir-li partícules líquides. La pluja, òbviament, també fon la neu, ho fa a causa d’un procés similar, és a dir, l’aportació de partícules líquides a la neu.
En alguns casos pot arribar a fondre més la boira que no pas la pluja, sobretot si aquesta cau a temperatures poc per sobre la marca dels zero graus.
El paper dels núvols
Les nits de cel cobert dificulten el refredament nocturn, les glaçades, ja que l’aire càlid no pot escapar cap a l’atmosfera lliure. Els núvols reboten aquesta energia cap a la superfície i això pot implicar temperatura mínimes positives i, de retruc, que desglaci i es fongui la nit.
Si el cel és ras, el refredament nocturn serà molt més eficient, sobretot arran de neu, on la temperatura podrà baixar de forma molt notable, sovint molt per sota dels zero graus. Així doncs, la temperatura arran de sòl (o de neu) en nits serenes i sense vent acostuma a ser força graus inferior a la temperatura de l’aire a 1 o 2 metres (on s’instal·len els termòmetres).
La sublimació de la neu
El vent sec i fred sol implicar evaporació de l’aigua, en el cas de la neu, sublimació. És a dir, passem de fase sòlida (neu) a fase gasosa (vapor d’aigua).
El vent molt eixut i fred, si bufa de forma persistent durant hores pot acabar sublimant la neu, fer-la desaparèixer de forma parcial o total si n’hi ha poca encara que la temperatura sigui baixa, sota zero.
