S’alça al carrer de Piferrer, 92, a Porta, tot i que quan va arrelar tot allò eren tan sols camps de Can Verdaguer. Es calcula que el lledoner (o Celtis australis) té un segle, durant el qual ha vist arribar la urbanització que va acabar amb els conreus el 1987. Una data que fa als masovers mereixedors del títol de ser els darrers de Barcelona. I, pel que fa al lledoner, de moment ja ha passat el penúltim tràmit per convertir-se en un arbre d’interès local. Se n’ha aprovat l’entrada al catàleg municipal a la Comissió d’Ecologia, juntament amb quatre arbres més, i el Ple de divendres vinent ho ha d’acabar de refermar.
La raó que ho justifica és, precisament, ser un testimoni del passat rural de la zona. “No és un arbre plantat per raons ornamentals. Segurament va néixer aquí de forma espontània, nascut del pinyol d’algun lledoner veí, caigut directament a terra o transportat per un ocell. Ens explica una mica o molt el passat del barri, l’ambient rural. Devia néixer al marge d’un camp i les funcions que tenia eren clares: feia ombra on a l’estiu et podies arrecerar i, a més, era un arbre que era molt interessant perquè en podies treure eines agrícoles com podien ser mànecs o forques”, explica en Joan Catafal, que, després de jubilar-se a Parcs i Jardins, va crear el grup Verd al Barri per fer divulgació de les espècies de la Prosperitat i entorn.
Més manteniment
Convertir-se en arbre d’interès local suposarà que el lledoner de Can Verdaguer gaudirà de més seguiment i manteniment, cosa que pot allargar-ne la vida. L’estat que presenta actualment pot donar peu a engany. Amb el temps ha acumulat algunes ferides provocades pels corcs i les inclemències; i uns tensors relliguen les grans branques per mantenir-les unides. Entremig, s’hi aprecia una gran cavitat, com passa en altres lledoners. Tanmateix, aquest avi dels arbres de la zona és ben viu, com ho mostren les branques i fulles que creixen al llarg de tot el tronc. O potser podríem parlar de troncs. Catafal assenyala que hi ha indicis d’un passat en què eren dues soques i no una, i que finalment van arribar a fusionar-se. “D’aquí vindria la bifurcació de les branques, que cal fixar amb tensors”, afegeix.
Can Verdaguer ja té un altre arbre catalogat, la palmera washingtònia robusta de Mèxic, que es balanceja amb el vent des del jardí posterior de la masia. “Aquesta palmera, però, no tenia una funció pràctica sinó que era per demostrar estatus”, explica Catafal. Sigui com sigui, la palmera es considera la més alta de la seva espècie de tota la península Ibèrica, amb 27 metres d’alçària.
