Voltar aquests dies pels boscos del litoral, la Catalunya central o el Prepirineu és fer-ho veient a les capçades dels pins unes bosses de processionària, sedoses i blanquinoses, molt característiques.
I més encara, veient com les erugues abandonen els nius per baixar dels arbres, en una processó perfecta, per fer un cau sota terra.
Un cicle vital curiós
La processionària és una papallona nocturna —una arna— autòctona i té un cicle vital molt curiós. Comença a l’estiu, quan aquesta papallona pon els ous a les capçades dels pins, enmig d’unes membranes sedoses que semblen paper.
Durant la tardor, els ous desclouen com a erugues sobre les fulles dels pins —majoritàriament pinasses i pins rojos— de les quals s’alimenten dins el niu amb aparença de bossa que les protegeix del fred.
Quan arriba la temperatura més suau, a finals d’hivern, les erugues surten del niu i baixen dels pins. És l’estat més conegut, pels pèls urticants que tenen com a protecció.
La baixada dels arbres la fan en fila índia, en perfecta processó —liderada sempre per una femella— per buscar un indret on enterrar-se a uns 20 centímetres de profunditat. Allà es transformaran en crisàlides, d’on desclouran com a papallones durant l’estiu, per pondre ous a la capçades dels pins altra vegada i, així, tancar el cercle.
El període en què la processionària està sota terra, formant la crisàlide, pot durar fins a set anys. I la gran paradoxa arriba quan es converteix en papallona —en el tram final de vida—, ja que dura només un dia: el temps just per a la posta dels ous.
La mal anomenada plaga
El nombre de bosses als pins i la quantitat d’erugues baixant-ne és diferent cada any i el nombre està lligat a les condicions ambientals: si hi ha més calor, hi haurà més proliferació. Però és difícil que una quantitat elevada d’erugues provoqui, directament, la mort d’un pi. Sovint hi intervenen altres condicionants paral·lels, com una sequera perllongada.
La processionària és considerada, de manera errònia, com una plaga. Però res més lluny de la realitat: juga un paper fonamental en els ecosistemes boscosos de l’arc mediterrani occidental.
Peça clau per als boscos
La processionària té depredadors, molts i diversos, en funció de l’estat morfològic. Així, se’n poden alimentar algunes espècies de vespes, que es mengen els ous dels nius.
Quan la processionària adopta forma d’eruga, també té predadors: ocells que, majoritàriament se les mengen senceres, o altres vespes o mosques, que les parasiten. Ponen els ous sobre les erugues i, quan desclouen, s’introdueixen al cos del cuc i se’l mengen.
Sota terra, la processionària també té depredadors, com una espècie de ratolí —la rata cellarda— que desenterra les crisàlides per menjar-se-les. Les processionàries que sobreviuen i arriben a la darrera etapa vital, com a papallona, encara poden trobar-se amb un altre depredador: el ratpenat, que les caça al vol en plena nit per cruspir-se-les.
La processionària és un espècie en estudi constant, mitjançant el projecte de ciència ciutadana Alerta Forestal, coordinat pel CREAF. Entre d’altres, permet —i necessita— que qualsevol de nosaltres enviem fotografies fetes amb el mòbil, cada vegada que detectem bosses niu o pins afectats per manca de fulles.
L’escalfament global, l’escac i mat
El cicle vital de la processionària, i el d’altres espècies, està directament vinculat al clima: al fet que no canviï.
Així, l’escalfament global podria provocar un decalatge en aquest ecosistema per partida doble. Si amb més calor s’avança la baixada de les erugues de la processionària dels pins, ens trobaríem que:
- Els depredadors de la processionària veurien alterat el calendari d’alimentació i, en conseqüència, la supervivència.
- La processionària, a falta de depredadors, podria experimentar una explosió demogràfica que alteraria, de retruc, altres cicles biològics.
